D’entre els que naixen i no moren, perquè els considerem referents, hi ha Vicent Andrés Estellés. Així, no hi ha més data lamentable, però, anecdòtica per a mi, que aquella del 27 de març de 1993, quan el poeta va fer el seu traspàs. Gràcies a la immortalitat del personatge, a la prevalença de l’obra a seua, a l’interès vital meu pel valencià, el vaig conèixer fa pocs d’anys amb més propietat a l’Escola d’Adults d’Albal, on pel bon fer dels mestres i la meua cabuderia, vaig aprendre, quasi dignament, l’idioma del País, el valencià dels meus. A veure quan, pels qui correspongués, els retem pel seu mereixement, un homenatge a les Escoles d’Adults, les quals presten un servei impagable al País, donant segones oportunitats d’aprendre a moltes persones.
No descobreix res de nou de dir, altres immensament més qualificats ho han fet, que Vicent Andrés Estellés, hui en dia és, sense restar mèrits ningú, el millor poeta, des de l’Ausiàs March, palesant com cap altres el tret important d’ésser cronista del seu temps. La vida, la mort, l’amor, la quotidianitat…, el llenguatge col·loquial deliberadament emprat pel poeta, per aplegar a tothom, ha fet possible la comprensió per part de molts, entre els quals m’incloc, del difícil art de la poesia. La denúncia permanent de les malifetes vers el nostre poble, el seu idioma, per part dels poders establerts, els supremacistes de sempre, ha estat senyera en les seues intencions, esdevenint paradigmàtic, endemés de, clar i ras, el seu irrenunciable patriotisme sense floritures.
De la multitud d’obres del poeta, acudeix a la immensa del Mural del País Valencià, enllà d’entre els molts hi ha versos de mostra: “Aquest és el meu lloc i el dels meus: D’ací ningú ens ha de treure. Romandre ací”. Tot davant d’aquells que, capolant el seu idioma, els nostres costums, ens volen assimilar i si més no, fer-nos fóra de la nostra casa. En aquest altre Estellés, ens recorda, ens aferma, ens dóna armes, ens empeny: “Som el que som. La voluntat agrupadora ens determina i és la nostra seguretat. És la nostra cohesió. L’extens anhel de llibertat, unes vespres de plenitud, el més ardent i vell combat… Com una garba l’idioma ens dóna la unanimitat”. No para l’Estellés, vigorosament ens diu “Aquesta és la canta que funda un manament d’anell i compromís…” i sense embussos segueix: “Aquesta és la canta que encunya segells crescuts i festes seculars. D’igual a igual, i amb unànime punya, proclamarà vincles familiars. L’idioma matern de Catalunya, i per la mar les illes Balears. Aquesta és la cantata que avança car tot, amics, no es va perdre en Almansa”.
Vegem quin missatge deixa el de Burjassot, adient abans com ara, aplicable a aquest cas recent, del qual encara hi ha enrenou a les nostres orelles, al nostre cor, per l’escarni a una dóna embarassada de trenta mesos i el seu marit, a càrrec d’una metgessa a l’ambulatori de Juan Llorens, del cap i casal, tot perquè no parlaven castellà, i no es feren enrere de fer-ho. L’escarni, cal dir, ha estat denunciat, ben fet, ja n’hi ha prou, pels escarnits i per la Plataforma de la llengua. Diu el poeta açò altre abundant en el mateix, demostrant perquè és un referent: “Poble meu, no desaprofites aquest moment pel qual has lluitat, aquest moment pel qual has patit anys de tristesa i de vergonya, de llarg afront i opressió”.
Vegem en aquest les raons que fonamenten aquest article: “Un poble mor si vol morir i si ha perdut la voluntat de plantar-li cara a la vida amb oculta ferocitat. Un poble és una dignitat, una economia, uns amors, sentiment de comunitat i pensen que podran matar-lo els qui sols pensen de matar destruint el seu idioma, el signe altiu, distint i clar. Ai, i que bé que s’ho sabien els virreis que van enviar afalagant una noblesa i fent-la entrar en els seus balls, en la seua corrupció, en el seu idioma estrany, mentrestant s’anihila un poble amb política iniquitat!” Algun en vol més? Rabiosa actualitat, adés i ara!
En parlem ara, l’Estellés ho aireja, de per què la resistència d’alguns de tapar fent pudor, veritats com a punys, inconegudes per molts, que tothom les sàpiga, tot per tal de deixar jaure el dictador on és, al seu monument infame al “Valle de los Caídos”. El poeta escriu: “Jo vaig patir la guerra brutalment, el gran dolor del poble vençut, l’enorme fam dels dies del pa escàs, el sou escàs, el dia que n’hi havia, els falsos déus, les hores peremptòries… Després caigué la llarga polseguera de quaranta anys de teranyina vil. Jo vaig lliurar la pell d’aquella guerra; i em féu patir la postguerra molt més.” De les represàlies de postguerra en tenim un tast ací “Peset ha mort: Silenci. L’han matat a Paterna. I segles de silenci, i més silenci encara de mort de morts de poble. Peset, afusellat davant d’un escamot, ran d’un mur de Paterna. … No féu res, no féu res. Ell en va salvar a molts. Era just, era bo” “…Els criminals dels ossos criminals, més criminals que mares han parit, els criminals de plom i de tenebra…”.
Amigues i amics, d’entre els trets dels poetes excelsos, ha estat ésser cronista del seu temps, referents per allò que han dit, per allò que han deixat escrit. Recorden Vicent Andrés Estellés, ara més, en aquests dies al voltant del quatre de setembre, data en el qual va nàixer, el recitem als nostres pobles, a les nostres ciutats. Una gran sort per nosaltres poder-lo llegir, poder gaudir de la seua herència, deixant palès el nostre agraïment modest.
Ací acomiadant-me, una cosa que vaig escriure. De bestreta pregue perdó.
De Ponent mires a Llevant, hi ha llum, es troba Burjassot, on naixé i jau fins a les ulleres, el fill del forner que feia versos. Més avall cap a la mar, en petjar la seu per la porta romànica dels lleidatans, jau March, l’Ausiàs, que també en feia. Tan sols tots dos dormen, puix tots dos, per evocats viuen.
