La insuportable lleugeresa del llaç...

...o de com la prepotència és desbordada per un gest de protesta absolutament pacífic i democràtic.

No deixen de fer-me una llàstima infinita. Quant han de patir els qui exerceixen el domini mitjançant les lleis elaborades pro domo sua i assistits per la força bruta! Ha de resultar-los una tragèdia acceptar un adversari amb les palmes de les mans lliures d'armes. «Com s'hi atreveixen!?» Deuen pensar des del cantó majoritari, acostumats a rebre homenatges imbuïts per condicions vils i vergonyoses genuflexions. Com gosen, brandant un color innocent, desafiar el pinxo privilegiat que representa el poder omnímode i exclusiu? «Que no veuen la navaixa que persuadeix i em dóna la raó, la tinga o no?». Insuportable dilema capaç d'inquietar l'esmentat pinxo. (Tots els qui se senten incòmodes davant la presència dels llaços grocs ho són, de pinxos). «I ara què faig?» Deu pensar l'imaginari subjecte tavernari en veure's “amenaçat” per una força intel·ligent i profundament simbòlica. «De quina manera he de justificar la violència que m'és constitutiva?» Deu dir mentre perpetra la genial tasca d'eliminar, amb furor vandàlic presumptament justicier, la prova de la seua incapacitat de diàleg. Ah, quin efecte produeix el pinxo quan suma la purulència de l'odi en cada moviment corporal.

Després encobrirà l'intent punible de la iconoclàstia devastadora com aquell que va matar no sé qui i respongué al tribunal: «Señor juez, no tuve más remedio que matarlo. Si supiera el miedo que me causó su sonrisa». Queda suficientment demostrat que si pogueren espentar dos milions i mig de catalans i llançar-los al mar o estabular-los en un gulag, ho farien.

Bé, tots els mitjans de comunicació que arriben al País Valencià ofereixen la cara més agra de l'assumpte. Però la semiòtica de les imatges traeix la tendenciositat persistent i sistemàtica de la catalanofòbia. Sí, només ens és permès veure actituds rabioses i llegir iracúndies irracionals dels qui arranquen signes impecables de protesta civilitzada. No he aconseguit veure qui i com posa crits de pau lligats a reixes, baranes, balcons, etc. Per això són aquestes instantànies les que, malgré lui, perfilen, amb traços i colors expressionistes, els retrats virulents i venjatius dels audaços patriotes. I que siguen justos o no depèn de qui tinga la paella pel mànec. Com Lewis Carroll feia dir als seus personatges: no importa el significat de la paraula perquè és qui mana qui li adjudica el valor que li convé.

En fi, l'espectacle estival protagonitzat per la reacció pot ser el preludi d'una altra 'victòria' immoral com les que ens obsequia el pinxo de la gàbia indissoluble. Ja se senten els clams vidriòlics de les dues formacions geminades, reclamant el retorn covard de l'article 155 de la Constitució. Si en voleu més, pareu el cabàs.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat