No. No es tracta d’un altre article entorn de la parla del Carxe com es podria inferir a primer colp d’ull i amb això no vull dir que aquest bastió valencianoparlant en terres murcianes no se’l meresca. Però l’assumpte que ocuparà l’atenció versa sobre la injustament poc estudiada parla de la província de Múrcia i comarques adjacents.
El visitant catalanoparlant descobriria esverat que la conca del Segura és un lloc on els pardals el que fan és piolar; els gats miolar a banda de pegar estufíos quan estan amoinados. En un matí que l’oraje siga bo i no hi haja boria (boira) o estiga molt nublo, pel mont descobrirà uns rèptils anomenats ardacho i sacristana (fardatxo i sargantana) que campen per l’ombria per protegir-se de la basca venidera. Si prop té una bassa contemplarà els culleretes (cullerots) juganers però millor que s’aparte del baladre si no vol intoxicar-se o es faça una ferida que se li endeñe. Pot aprofitar el passeig per collir carlotas per fer una saborosa amanida i, de postres, podrà prendre una mangrana, un albercoque o algún chínchol (gínjol), que són més amanosos. Els nyacos o manyacos (manyacs, xiquets) mengen els entrepans acompanyats de companaje a banda d’algun tros de tortada casolana feta en la llanda amb l’amor de la yaya. Això sí, si es porten molt malament o estan massa enjugatados (enjogassats), millor que reben un calbote a temps.
No cal que el lector siga gaire eixerit per a haver-se adonat que les paraules en cursiva del paràgraf que acaba de llegir són catalanismes que es poden trobar fàcilment en les parles murcianes i que no responen a la influència del veí País Valencià, sinó que són autòctones, és a dir, deixalles d’una de les primerenques colonitzacions cristianes que es féu a l’antic Regne de Múrcia rere la seua conquesta que, de manera massiva, estava composta per catalans. En un d’aquells vaivens històrics en què Castella i Aragó es disputaven les fronteres, el territori fon repoblat en primer lloc per colons vinguts principalment de la Corona Aragonesa i, especialment, del Principat. L’origen català no només es pot comprovar acudint als llibres de Repartiment, sinó també en els cognoms de molts murcians (Ros, Ripoll, Meseguer, Guardiola, Menárguez, Palao –de Palau–, Roch –de Roig–, Puche –de Puig–, etc.) i en la toponímia (Isla Plana, Portmán, Calnegre, Calblanque, Calarreona –de Cala Redona–, etc.)
Com heu pogut comprovar, en el ventall lèxic murcià encara bateguen de lluny les veus catalanes que encara ameren la sang i la cultura d’aquesta terra. És injust que la història reduïsca la societat de l’etapa de la Reconquesta en la dualitat de moros i cristians, sense matisos i sota un epígraf excessivament reduccionista. De la mateixa manera que entre els àrabs no era igual un almoràvit que un almohade, no era tampoc igual un cristià provinent de Lleó o d’Aragó. Per aquesta raó, s’hauria de reivindicar un estudi més profund sobre l’empremta individualitzada que els antics catalans (a l’igual que aragonesos i castellans) han deixat sobre Múrcia com a peça fonamental en la seua fesomia actual. Recordem com Ramon Muntaner glossava els murcians pel segle XIV en la seua Crònica: “(…) son vertaders cathalans e parlen del bell cathalanesc del mon”.
