Fa molts anys, tingué èxit una cançó, de les dites comercials, que deia: “Posa un llaç groc al voltant del vell roure perquè jo sàpiga que encara em recordes”. Casualment, parlava d’un empresonat que després de complir condemna tornava a casa. Vaja!
A Catalunya estem veent ara alguna cosa així. Milers de llaços grocs es lliguen a baranes, tanques, reixes, façanes… Jo m’abstindré de pronunciar-me perquè no estic segur que si allò és reivindicació o provocació, o qui té la culpa del desgavell actual, qui tirà la primera pedra, etc. Està clar que el govern de l’estat del Partit Popular gestionà pèssimament un problema polític, judicialitzant-lo primer i no sabent què fer després, emprant la força de les porres, no la del diàleg, i empresonant gent creent, ingènuament, que això era una solució o, pitjor, la solució. Però, cal preguntar-se: allí algú volia o vol dialogar? Jo pense que no. Uns, com ja fa temps vaig escriure ací, perquè, fent càlculs electorals, pensaven que el que anaven a perdre a Catalunya ho guanyarien a la resta de l’estat espanyol en defensar la unitat i altres, cosa que ha quedat demostrat que no ha estat així…, altres, complint la profecia de Jordi Pujol: “Si em toqueu, sacsaré i tallaré les branques de l’arbre de l’estat i cauran d’allí!” I així ha estat tot: un terratrèmol anunciat. Qui parla ja de Pujol? Què sap ell? Ha aconseguit detindre el temps, com a un partit de bàsquet en què l’entrenador d’un equip, en vore que les coses li van mal demana que s’ature el joc per a reconsiderar les jugades següents? Per a mi, eixa era la qüestió, parar el partit, plantejar estratègies, guanyar temps i intentar una nova jugada guanyadora, mentrestant, que la galeria cride i s’entretinga en exiliats i llacets! Sí, hi ha gent injustament tancada a la presó, persones que no han estat jutjades i per tant no condemnades per res, ostatges d’un govern que disparà i després preguntà, això és cert, però cal ventilar el fum per a vore clarament les coses com són perquè així res és el que sembla ser.
Al País Valencià tenim molta experiència en açò de posar i llevar símbols d’un color o altre al carrer amb la consegüent algaravia que ens enfronta com allà els llaços grocs. Emilio Attard, sabedor d’aquestes segures refregues i per a evitar un valencianisme alternatiu al centralisme que ell representava, digué allò de: No hay cosa que divida más a los valencianos que agitar el fantasma catalanista. I així ho feu amb evident èxit. Quaranta anys després encara duren els enfrontaments. Encara tenim (i el que et rondaré, morena) cuades de la guerra de banderes: La quadribarrada pura i dura, aquella amb blau, aquella amb blau coronat, aquella amb la cimera del Cerimoniós en mig, aquella… Raonaments històrics i reivindicatius a banda, cal preguntar-se si aquestes polèmiques afavorixen als qui volem un País Valencià decent i com cal o a la dreta de sempre que, mentre ens entretenim posant i llevant símbols, fa la seua ací o enllà. Els símbols valen més que fer marxa? Fer País és això? O és simplement el fum que la dreta solta perquè ens batem amb polèmiques que van enlloc? Són, també, el brou d’un cert nihilisme que, utòpic o no, mou un sector ni se sap cap a on però contra tots. Sé que una bandera significa molt més que un llaç de plàstic però no ens ha de fer perdre el cap. Pense.
Si el poble valencià no aprofita la llarga experiència que té amb aquestes guerres d’estratègia política prefabricada a les assessories de les seus de la dreta, sempre estarem ingènuament mossegant el mateix ham amb el mateix cuc. En una societat plural, les coses no es poden imposar de forma unilateral i sembla que això ho oblidem tot seguit i tornem a caure a la mateixa casella de sortida una vegada i una altra. Com de fàcil ho té la dreta, no? Creguem, idíl·licament, que el discurs coherent tindrà la força suficient per a arrossegar cap a la raó (la nostra) als qui, equivocats (els altres), volen una societat diferent de la que nosaltres desitgem. La cosa no funciona així i usar la força per a doblar voluntats (la temptació) és l’equivocació més evident que l’experiència ha demostrat, així és que no queda més remei que dialogar amb el dimoni si cal per a poder avançar. No hi ha més.
Cadascú que pense el que li parega millor però a mi el fum dels llacets o de les banderes no em distraurà de l’objectiu que desitge per al meu País Valencià i per a Catalunya. Veig, ara allí, el fruit de determinades estratègies estudiades a fons i que, a falta de colorets junt amb el pal de la Senyera, es lliguen llaços grocs per tot arreu…, i funciona, com ací el que deia Attard. És el mateix joc. El que és coherent, pense, és ni un pas enrere! I a partir del que s’ha aconseguit, fer un altre salt cap endavant, un salt que ha de ser institucional, popular i amb trellat, intel·ligent i pràctic i, encara que sé que no arribaré a vore el País que desitge, sé que si cure el plantó, tal vegada els meus néts tinguen el que ara demane i seran ells els qui, després, amb la mateixa ideologia, en demanaran més. Però si me’n vaig a una tenda, compre un roll de cinta groga i vaig penjant llacets per tot arreu, sé que a la dreta li faré o li faran el joc que ella vol, enllà com ací i, encara que sols siga per això, no li donaré gust.
Cal anar al gra i, acabant com he començat, fent referència a una cançó, en faré a una altra dels Platers: “Que el fum no ens cegue els ulls”.
