Plagiaré a consciència, tot i mutilar la frase marxiana per on em convé. I ho faig grato animo et libenter. Groucho deia que un club que l’acceptava a ell com a soci no li mereixia prou confiança. Doncs bé, un Estat forjat amb trampes i coaccions tampoc me’n mereix molta, de confiança. Un Estat autoinvestit d’una superioritat falsa; un Estat constituït en sinècdoque impenitent; un Estat que impulsa actuacions autoritàries; un Estat que ofega, econòmicament i culturalment, la meua nació; un Estat que sostrau recursos de tots els pobles que la formen i els concentra en l’àrea d’un macrocefalòpode opulent; un Estat que s’escudella el primer i deixa baix de la taula la ciutadania disciplinada en la por; un Estat que practica el dúmping descarat sobre la resta assimilada; un Estat amb un sol equip de futbol; un Estat incapaç d’acceptar la llibertat (en nom d’una Constitució elaborada en presència del guerrer d’Ortega); un Estat que consagra l’esperit de la unicitat pueril, però proterva, en virtut d’un efecte capil·lar d’aquell pensament totalitari; un Estat que tanca a l’ergàstul de l’ànima dones i hòmens pacífics; un Estat que pregona una igualtat inexistent, car una part té drets i l’altra, obligacions, que em disculpen si baixe en la pròxima estació (si ho poguera fer), perquè no em mereix confiança. Demà mateix em pose a redactar la Constitució de la futura República de Patraix. Després hi haurà referèndums sobre si ens convé una independència inqüestionable o una confederació enraonada. Una confederació on cap de les parts podrà imposar l’idioma, la història ni el flamenco.
