Casado i Rivera, joves i casposos

Remembre, enyorant, allò que deia sentenciant un amic del meu poble quan feia rogle, i venia el cas, respecte a la ufanor humana: “El que és més gran del món és ser jove” A pesar que, tant físicament com anímicament, no volia perdre mai l’esplendor, li pertocà fer el seu traspàs, ja fa temps, relativament prompte. Coses del destí.

Tothom sap que a la vida tot és relatiu, sempre hi ha excepcions, perquè n’hi ha de ben joves, monyicots fent-nos compte, bon nombre dels quals pensen i es comporten com de fa mil anys. Qualsevol de l’arreu, informat i crític els enrogiria la cara. És el cas de Pablo Casado i d’Albert Rivera, tots dos joves per a la política amb majúscules, però, de pensament ancorat al passat, representants d’una Espanya sinistra, paradoxalment amb més barra que rostre, defenent la llibertat, deixant la igualtat a una vora, per a assolir una fraternitat desitjable, impossible de copsar amb eixos vímets.

Dels mètodes i comportaments de Casado, vaig escriure al novembre de 2015, arran d’una visita que ens feu, en un article que podeu llegir ací, si voleu, sota el títol “Pablo Casado i la hipocresia psicològica de les gavines”. D’ell vaig dir que junt amb Maroto i altres gavinots, muntaven estratègies i respostes a les masses, al voltant d’unes canyes de cervesa, al bar més apropat al niu de Génova.

En aquella visita, no us sorpreneu, Casado va dir que a aquest País: “És un banc de proves pel nou nacionalisme valencià”. Vaig respondre-li que sí, banc de proves, al qual havíem estat sotmesos per les gavines, enllistant un reguitzell d’un bon nombre de malifetes perpetrades, ampliat a hores d’ara considerablement, doncs l’Audiència Nacional ordena reobrir el cas Gürtel per a investigar el “rectorat” Camps. Una hipocresia desbarrada de Casado que, benèvolament, en un eufemisme, el vaig qualificar, d’hipòcrita psicològic.

L’hipòcrita psicològic, com sabem, usa un mecanisme d’autodefensa davant les seues pròpies misèries, que no reconeix com a pròpies, condemnant en adjudicar-les als qui s’oposen. Quelcom dir en la preciosa llengua castellana “Cree el ladrón que todos són de su condición”, en roman paladí, un mentider irremeiable.

Una bona mostra recent, endemés d’insultant, proposar d’aplicar el temps que calgués l’article 155 –per extensió, un bon avís per a navegants–, acusant les forces independentistes catalanes de “posar la pistola damunt de la taula” amb el seu diàleg amb el govern central. Cal dir que, res d’estrany, Alberto Núñez Feijóo, l’examic de traficants, ja les va dir fa dos anys “Allò que no podem és, negociar amb la pistola del separatisme damunt de la taula. És el que es va fer amb ETA i aquella era una pistola que matava”. Una comparança abominable.

Res d’estranyar d’eixa cordada, ja que cal recordar aquelles paraules de la directriu del General Mola, heroi nacional, director del cop d’estat d’aleshores, causant d’una guerra fratricida el 19 de juliol de 1936 que Casado i Feijóo, endemés d'Albert Rivera, no les saben i si les saben, no voldran dir-les: “...eliminar sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”, aquel que no está con nosotros está contra nosotros y como enemigo será tratado”. Però, és clar, Mola no era el dictador Franco, el cabdill que hi va guanyar la guerra, segons diu la gavina diputada de l’Assemblea de Madrid Begoña García. Potser fos per això, Casado, Feijóo, Rivera i tutti quanti, no volen treure’l del Valle de los Caídos, endemés posen els impediments necessaris, per a llevar de places i carrers, noms i símbols d’aquells patriotes, ja que són força ocupats de treure tot allò de groc dels arreus d’altres indrets.

Què dir d’Albert Rivera, quan hi disposa de trepes que bramen i blasmen contra la llengua pròpia del País?, com ara Toni Cantó al congrés de diputats, defenent una proposta joseantoniana d’eximir els funcionaris del coneixement de les llengües cooficials, per opositar a un lloc públic, afirmant que el castellà ha desaparegut en regions com Catalunya, Galícia, Comunitat Valenciana i el País Basc. Tardà d’ERC li va replicar en català, solament fins quan Ana Pastor, la presidenta, el va interrompre comminant-lo a “expresarse en la llengua de todos los españoles”. Tardà, llavors, li preguntà a Cantó “dónde estaba la igualdad cuando los miembros de Ciudadanos podían expresarse en castellano sin ningún problema, puesto que nadie se lo impide”. Tardà consideraria “una aberración que se le impusiera (a Cantó) en las Cortes Valencianas, el valenciano" i posant-lo en evidència proclamà: “En el año 2018, en el corazón de la democracia, al congreso de los diputados, se ha vuelto a demostrar que no es posible”.

Mentrimentres ací al País, un blasmador d’altres modals, Fernando Giner, regidor joseantoniano a l’ajuntament del Cap i Casal, no diu ni pruna en valencià, davant les subvencions de la Generalitat de Catalunya a associacions defensores del foment de la nostra llengua, radicades a la nostra terra, en una originalitat a l'altura de poder tocar Sant Pere, manifesta “en nuestra comunidad tenemos el germen del pancatalanismo en nuestras Instituciones y nuestra obligación es desmontar la red de clientes que lo financia con el dinero de todos”.

I la nostra admirada i mai ponderada Isabel Bonig, què ens diu? Clar i ras que el Consell de la Generalitat usa el valencià per a adoctrinar a les escoles concertades, majorment catòliques, quan ixen de l’ensenyament obligatori només el saben el 10% de l’alumnat, per tal de justificar una web de greuges.

Amigues i amics, pobrets tots de nosaltres en mans d’aquesta gentada. Tenen por amb la constitució sota el seu arbitri. Només la modificarien per a llevar competències i diners a les autonomies. Per no acomplir molts dels seus preceptes en ella reconeguts, com ara la protecció d’allò més feble, i dins les llengües cooficials. Romandrien en ella solament, d’aquells privilegis cobertors d’una caspa crostosa.

Ara, només volen llençant-se en massa pels arreus d’Europa, per tal de convèncer els que no pensen com ells i si de cas llançar-se als braços d’euroescèptics facciosos, com ara a la sina d’Hongria votant al seu favor, abstenir-se majoritàriament, absentar-se en altre cas, a contravent del parlament europeu, per la violació de l’estat de dret, per part dels hongaresos, el mateix estat de dret, el qual tant enlairen ací.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat