Allò de la Falange

L'exposició que es pot visitar a la Beneficència a València, Prietas las filas, m'ha traslladat als meus anys d'adolescència a Xàtiva, eren els anys de l'institut Josep de Rivera, on encetàvem la dècada dels anys cinquanta i formàvem part d'una generació nascuda als inicis del franquisme, com Raimon dirà més tard, veníem d'un silenci, un silenci que és, precisament, allò que tracta de visualitzar la mostra que estic comentant. Doncs en eixe marc, nosaltres érem en gran majoria uns privilegiats, ja que després de l'escola primària continuàvem els estudis, amb la perspectiva de poder anar després a la universitat, tot això, però, salvant les contades excepcions dels escassos becaris d'aleshores.

Des de la perspectiva actual, sabem com eixa dècada dels cinquanta va significar el desplaçament i la pèrdua d'hegemonia del falangisme dins del franquisme, en ser substituït pels tecnòcrates d'Opus Dei i alguns moderats. En aquells instants, però, encara es parlava de 'revolución nacional sindicalista' i els de la 'Vieja Guardia' s'aferraven al seu paper ideològic dins del règim. En tal tessitura, l'instrument de la Falange per a connectar i enrolar els joves era el Frente de Juventudes, una versió a l'espanyola de les joventuts feixistes italianes o alemanys, més aviat una caricatura: uniformes, braç en alt, càntics i, en determinades dates, concentracions amb ocasió d'efemèrides (Dia del estudiante caído, aniversari de José Antonio...).

Al nostre institut es va intentar, en especial per part del 'camarada Sanchis', professor de Formación del Espíritu Nacional, fer proselitisme i enrolar gent al Frente de Juventudes, es creà una banda de tambors i cornetes, alguns van picar, dic alguns perquè estem parlant dels xics, allò de les xicones era altra història, ja que, fer-se del FdJ tenia alguns avantatges: uniforme, botes de cuir, els campaments –el de Cobaleda era molt sol·licitat– i viatjar debades. Jo no ho vaig veure clar, alguns bons amics, però, com he dit es van enquadrar, el lema de l'exposició esmentada fa evident el tema: "Prieta en las filas/recias marciales, nuestras esquadras van...". Recorde com de vegades vaig esperar amics a les portes del local del FdJ, que es trobava al costat del Convent de Santa Clara.

Al final del nostre batxillerat, coincidint al final de la dècada, la gran majoria de la gent que s'havia apuntat al FdJ es va anar distanciant i desenganyant. Nosaltres no teníem formulacions polítiques, veiem, però, que la realitat anava en un sentit totalment diferent, que allò de la revolució nacional sindicalista era una coartada i una pura mascarada, el franquisme encetava una nova etapa més orientada a un desenvolupament econòmic més efectiu amb un aparell repressiu.

La dictadura, passaria en pocs anys del falangisme a l'autoritarisme capitalista dels anys seixanta. La salutació del braç en alt va anar desapareixent, ja no convenia a la nova imatge que es volia adoptar cap a fora, això, però, és ja altra història, la dels anys dels plans de desenvolupament i del tardofranquisme, elements que trobe a faltar en l'exposició de referència, segurament, s'ha optat per acotar la trajectòria de la dictadura a les etapes durant les quals el règim mantenia els trets inicials.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat