Hui, més que mai…

Els qui sentim la terra pròpia com un espai innegociable que no es pot humiliar; els qui coneixem els vincles irrevocables que feren possible la construcció física i espiritual del País; els qui hem sabut ser baules naturals d’una cadena impecable de tradicions singulars; aquells que creiem en la justícia com a garant dels drets inalienables –i constitucionals!– d’un poble històric; els ingenus que confiàvem en la solidaritat generosa emanada d’una quimèrica comprensió fraterna; els qui suposàvem l’equitat com una condició inherent al corpus legislatiu; els qui desitjàvem les llibertats que ens permeteren la supervivència i prolongació de la nostra cultura; els qui esperàvem el reconeixement de la identitat no subordinada i sense imposicions; els qui consideràvem la raó com l’únic argument per a combatre renúncies i dejeccions; els qui enteníem la bona voluntat i la paraula com les eines generatrius de concòrdies. En definitiva, els qui no hem dimitit del nostre ésser malgrat repressions, constrenyiments i abusos de poder hem de prendre les decisions escaients. En conseqüència, en vista de la inexplicable (o massa eloqüent!) sentència d’una judicatura avassalladora dels drets i de les llibertats del País que odien amb verinosa ràbia, jo els desafie amb la desobediència activa. L’esmentat acte jurídic mereix la repulsa de tot aquell que llija, escriga i pense en valencià, sense genuflexions vergonyoses. Ens hi juguem el ser o no ser. Per això, tenim dos opcions: arrossegar-nos als peus de l’okupa o expulsar-lo –metafòricament– al solar pairal que intenten expandir a costa del nostre. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat