Immersió lingüística? Depén de quina

Amunt el periscopi! Al flamant líder del Partit Popular se li nota de lluny el plaer que li produeixen les riqueses culturals reconegudes a la Constitució. Carta Magna, esgrimida com una arma llancívola contra els qui s’oposen a ser deglutits i arrasats per idees totalitàries. Considere irrellevant saber si a la Pobla de Farnals els agradà la seua presència, però fou allà on el màster per Harvard, eufòric per la decisió d’un togat addicte a l’engany, deixava anar el paràgraf que trasllade tot seguit: «No se trata de aprender lenguas para que uno de Valencia se entienda con uno de Castellón, sino para que uno de Valencia se entienda con uno de Canadá», La Vanguardia, 23.09.2018, p. 25.

És a dir, el senyor Casado, emulant els ponderats versos de Machado, desprecia cuanto ignora. Ja pot “fer” màsters, convalidacions acadèmiques i treballs sintètics, que el seu disc dur no entendrà mai el dret a la diferència. És aquesta disfunció afectiva la que impulsa l’esmentat conductor de masses (duce), a fer una exhibició de barbàrie extemporània. Sense gens de vergonya, diu témer que el País Valencià (ell no el denomina com jo) i les illes Balears seguisquen l’exemple dels intrèpids catalans. Tan de bo fóra eixe el diagnòstic, però ha llegit malament les anàlisis sociològiques. Tot i això, la reiterada predilecció de l’ínclit president a predicar la superioritat dels Altiplans planteja un greu problema de consciència resumit en dues preguntes. La xenofòbia és un dret exclusiu de Castella respecte a les “províncies” ocupades? D’altra banda, l’odi al català d’una important majoria d’espanyols pot qualificar-se de xenofòbia?

De manera que observem els dos joves ultranacionalistes –Casado i Rivera– com els rebrotims d’una planta que manté incòlume la saba nutrícia, hàbilment confosa en el generós velló democràtic. Cuits al vapor del mateix verí que triomfà sota la secta violenta del falangisme, han decidit assaltar les fèrules magnètiques del poder. I el programa que branden no és liberal o conservador: això són excuses, pretextos i trampes per als incauts. En la forma i en el fons, el dos radicalismes afins intenten dinamitar els últims bastions on bateguen realitats que destorben la Gran Idea Indissoluble. Adjectiu aquest impròpiament associat a un estat polític, ja que pertany, en exclusiva, a l’àmbit de la química…, supose.

Exposat el preàmbul, trobe que va sent hora de confessar-ho: sóc un producte de la immersió lingüística. Sí, atent lector que mires l’autoria del text en cerca d’alguna píndola màgica d’efectes fulminants que alleugerisca, ni que siga momentàniament, el desconsol inevitable de la derrota quotidiana. Així doncs, i per pocs instants, puc conhortar-te la moral vexada en tantes vicissituds i tristes conjuntures que necessitarien tones de paper i temps infinit per a enregistrar-les. Ara, si no tens res a fer de més profit, continua llegint.

Torne a dir que he sigut víctima de la immersió lingüística sense alternativa. Ah, però no sols jo he sigut subjecte innocent obligat a capbussar-me en un sistema educatiu inqüestionat i indiscutit: els meus pares i el pares dels meus pares, etcètera, etcètera, també ho foren. Com també, milions de valencians, de catalans i de balears. De manera que afirme, des de la contundència empírica, haver sigut manipulat, adoctrinat i submergit en un món que no em corresponia. Amb la qual cosa, les referències que anaven poblant la cosmovisió de la nostra gent no significaven, en absolut, una pertinència veritablement escaient i, per tant, desproveïda d’estima: els afectes, doncs, eren imposats, impostats i ortopèdics. Però els astuts legisladors no tenien en compte certes capacitats que l’individu o la col·lectivitat trau quan el setge a què és sotmés amenaça de destruir-lo dins de la casa pairal. El talent capaç de repel·lir l’envestida anihiladora de la personalitat és la memòria. No obstant això, és legítim acceptar la subjugació implícita envers les lleis en vigor a aquells que prefereixen el paper de palafrener o de majordom: serà la seua voluntat. Res a dir-hi. Però els qui han gosat fer servir la memòria com a baluard de la dignitat essencial, no tenen cap altra eixida que la rebel·lió. (Hi ha moltes maneres d’insurgir-se). Això sí, sempre ha de ser pacífica. Recordem que Rousseau deia que davant d’unes lleis injustes el ciutadà té l’obligació de revoltar-se. Ah, per acabar: el contrast entre el sistema català d’educació i la clonadora espanyola és que els alumnes del Principat aprenen, també, l’idioma del poder, mentre que nosaltres eixíem analfabets en la llengua materna. Terrible conseqüència insuficientment valorada pels uns i pels altres. Però si penseu demanar als plançons èmuls de principis foscos, reflexions sobre les docilitats i mutilacions que pretenen consagrar... Si irracional és defensar la unicitat d’allò que és divers, també ho és sembrar el terror. Perquè aquell que té l’orella atenta, detectarà que les dues estreles rutilants i els seus adlàters de la política espanyola no fan altra cosa que estimular l’odi entre la ciutadania. Són ells els qui caven trinxeres i provoquen fractures socials.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat