Vents de reacció

Escoltem prou, massa diria jo!, comentaris però, en general, l’anàlisi en perspectiva no es veu i de segur que hi ha gent que pot aportar prou per aclarir a la ciutadania. Es deia que hi érem una democràcia consolidada, i això, però resulta, a hores d’ara, problemàtic, ja que al 9 d’Octubre una manifestació diguem-ne reivindicativa de la identitat valenciana, o si es vol una determinada visió d’eixa identitat, s'hagué de blindar per la policia per poder expressar-se, cosa que resulta bastant cridanera i reveladora. El problema és general a tot l’Estat, amb els matisos que es vulga, i no hi ha dubte que el conflicte català té prou a veure, un conflicte que evidencia que la qüestió ajornada, ara, en gran mesura degut a autoritària gestió de la dreta que fins fa poc ha governat, s’ha agreujat.

Els sentiments que estem observant, en contra de qualsevol solució pactada, mostren que algunes de les patologies històriques estaven adormides, com esperant el moment, i la tolerància continua estant una assignatura pendent, i ho estat des de la transició, si ben bé no es traduïa en una reacció com la que tenim davant. No ignorem que també hi ha prou intolerància per part d’alguns sectors soberanistes, i decisions que alguns no compartim.

Aquestos vents de reacció, a més de l'espanyolisme més recalcitrant i agressiu, es nodreixen d’altres components el cas del Valle de los Caídos i la tomba de Franco així com amb l’arribada d’un govern social demòcrata, fet aquest que en qualsevol estat europeu normal generaria oposició conservadora, però, tal oposició es desenvolupa en un termes parlamentaris de debat i confrontació amb arguments i propostes. El problema ací és que la dreta espanyola ha canviat de dirigents però continua essent autoritària, profundament espanyolista. Quant a l’esquerra governant, malgrat les seues insuficiències i vacil·lacions, és allò que avui pot ajudar crear un fre a la dreta.

Sobren, doncs, apriorismes. La gran majoria tenim opinions i utopies, tanmateix, tendim a simplificar: amb uns o amb els altres, ve al cas recordar el vers d’Espriu quan ens exhortava a escoltar altres veus, era un altre context, és cert, la dictadura. Això no obstant, quelcom d’aquella situació encara continua contaminant la nostra societat.

I què hi podem fer? Allò que trobe més clar seria què és allò que no cal fer: no caure en la provocació. Per exemple: no fer el joc a la dreta amb recurs del 155; no cedir davant de l'anticatalanisme; no reconèixer els errors propis, com ha estat el recent cas de la Ministra de Justícia, que podria haver donat una lliçó d’humilitat. També, al meu parer, el soberanisme s’ha tancat en una reafirmació sense buscar aliats a la resta de l’Estat, donant ultimàtums sense eixida. La dreta (PP,CS,VOX) està present i ho està al mateix Principat, on poden també treuen molta gent al carrer, com hem comprovat aquestos dies. Aleshores, no es pot infravalorar aquest fet, allò de “nosaltres sols” podia tindre vigència en altres situacions diferents.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat