Mires el rellotge, una vegada darrere l’altra, i sembla que el temps no avança. Escoltes de fons un professor parlant amb veu monòtona i prens apunts mentre et recolzes a la cadira. Tots recordem, amb menys o més estima, amb més o menys proximitat, l’etapa de l’institut. Hi havia una pregunta que rondava per molts caps durant aquells moments de resignació, i que en la meua classe es va formular en veu alta cap al professor de filosofia. Aquesta assignatura, en realitat, serveix per a alguna cosa?
Potser la pregunta en aquell context fóra més bé una ironia cap al professor, però lluny de ser simple, acaba remetent a les concepcions dels antics crítics cap a la filosofia, que menyspreaven el seu paper en no plantejar “utilitats”. Fa sis dies la Comissió d’Educació del Congrés va aprovar per unanimitat la Proposició no de Llei per recuperar l’assignatura de Kant, Aristòtil i Descartes a l’ensenyament obligatori durant tot Batxillerat. Aquesta assignatura fa anys va ser dolorosament desestimada amb la problemàtica LOMCE per l’anterior ministre d’Educació, José Ignacio Wert. Es considerava que no plantejava, justament, utilitats.
Encara així, moltes comunitats la van blindar incloent-la en les assignatures que els governs regionals tenien la potestat d’escollir. Com caldria esperar, açò va comportar la florida d’incoherències territorials en el plantejament educatiu i el PP poc després va començar les converses per fer tornar la matèria. L’essència d’aquesta qüestió no ve per la posterior problemàtica, o per dues hores més d’una assignatura, sinó per la concepció que molts dirigents van tenir de l’educació. Les veus crítiques defensaren que aquesta reforma educativa se centrava únicament en la preparació dels alumnes per al mercat laboral. Es convertia l’alumnat en una mena d’Homo œconomicus, que només té rellevància per formar part d’un sistema econòmic, en detriment del pensament crític i artístic.
Dins de la societat moderna l’ésser humà ha deixat de ser ciutadà per convertir-se en consumidor, i es transforma en un dels engranatges que conforma el mercat. És la filosofia una de les assignatures encarregada de fomentar el pensament crític, de fer plantejaments sobre el que som o no som, i aquestes qüestions són les que, malgrat tot, ens defineixen realment com a humans. Ara podem aplaudir l’aprovació de la proposta, però hem de posar especial atenció a com el panorama polític planteja en el futur les reformes en Educació. Tindre constància que mai s’ha de vore el col·legi com a formador de màquines-treballadors deshumanitzades, sinó de persones amb aspiracions i consciència del que ens rodeja davant de tot. Com diuen, l’educació ha de ser sempre un camí, mai l’objectiu.
