Dir Carmen

Dir Carmen és dir moltes paraules encara que només en digues una.

Dir Carmen és dir alegria. Solidaritat, sororitat, socialisme i respecte són algunes. Feminisme, a la fi.

Carmen Alborch va reconéixer alguna vegada –com costa escriure en passat!– que, de tant de buscar un lloc al món, va acabar descobrint que el món sencer era el seu lloc. Així que va decidir sumar-se als moviments que volien millorar-lo. Al progressisme, al socialisme i al feminisme, sempre. El feminisme que, deia, hauria d'aconseguir la categoria de Patrimoni Immaterial de la Humanitat; així ho va repetir en el discurs de la celebració de l'últim 9 d’Octubre, per a afegir amb un gest i amb aquella lluentor tan seua en la mirada: "Jo ací el deixe". La solemnitat d'un acte tan solemne es va evaporar durant uns instants, en virtut de la força del seu somriure. Perquè així era Carmen. Continua costant escriure en eixe passat que dura tan poc i que dol ja tant. Perquè així és, Carmen.

Aquell feminisme que ha canviat les nostres vides, les de totes i les de tots, i que quan parlava del seu últim sentit reconeixia –sempre agraïda– l'herència de totes les dones que han lluitat abans d'aquest temps.

I des del feminisme va reclamar el compromís de la societat per a aconseguir la igualtat de les dones en tots els àmbits però, especialment, en la cultura. Va exigir eixe pacte amb fermesa i, com tot, amb alegria. No volia fer-ho sola. Sabia que calia fer-ho junts. Per això es va dedicar a teixir complicitats, entre les persones i amb els mitjans de comunicació per a visibilitzar el treball de les dones.

Recorde amb emoció com ens van saltar les llàgrimes d'emoció, a quilòmetres de distància, quan el passat 5 d'octubre la vaig telefonar per a comunicar-li que anava a rebre l'Alta Distinció de la Generalitat. Ella, que havia sigut la primera en tantes coses, va exclamar sorpresa: "Jo?".

No degué ser fàcil no formar part d'aquella cultura que col·locava les dones sempre com a mares i esposes amb títol universitari, en el millor dels casos, ni tampoc ser una de les primera professores a trencar el sostre de vidre en la universitat o a posar en marxa lleis en un món d'homes sense caure en el parany de pensar que la igualtat és comportar-se exactament igual que ells.

"Jo plore molt. Per no haver-li fet més besos a la meua mare. Per haver fet no sé què o per no haver-ho fet", contestava Carmen Alborch quan li preguntaven, no fa encara un any, pel seu llegendari somriure en una entrevista. Però ella no hauria de plorar perquè va fer tantes coses i va deixar tan poc per fer… Degana de la Facultat de Dret, directora general de Cultura de la Generalitat, directora de l'IVAM, ministra de Cultura, diputada, senadora, regidora, escriptora, activista, dona compromesa, vital, guerrera i valenta.

A Carmen li agradava aprendre més que ensenyar. Però dir Carmen és dir mestra, perquè Carmen, que ara estarà en aquell paradís que imaginava com un lloc harmoniós, ens va ensenyar fins al final. A viure. A morir.

Dir Carmen és no poder, no voler, dir adéu.

Dir Carmen és dir amiga. Fins sempre, Carmen. Fins sempre, amiga.
(Lluita per allò que vols.)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat