“Som aquí, tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany.”
-LLUÍS LLACH-
Avui és una data important per a la història recent de Catalunya i la veritat és que el calendari es va quedant curt de tantes dates importants que hi ha al procés. Almenys, en aquest mes d’octubre no hi ha cap dia que no siga l’aniversari d’alguna fita important, començant per l’1 d’octubre…
Tal dia com avui, fa un any que el president Puigdemont va declarar la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), que havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya hores abans amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, per a deixar-la en suspens pocs minuts després. No sabem ben bé què va passar, però alguna cosa li va fer por al president… Després, alguns analistes, i ell mateix, han declarat que tot va estar una greu equivocació i que l’Estat no es pren seriosament una cosa que no ha estat declarada amb solemnitat (la independència!).
Però, anem a pams!
Tots coneixem què va passar després dels esdeveniments dels quals us parlava al primer capítol. Ho resumiré de forma telegràfica: el 27 d’octubre es produeix l’entrada en vigor de l’article 155 de la Constitució, en resposta a la DUI, amb la majoria absoluta del Senat i amb el suport del PP, Cs i el PSOE. La intervenció de l’autonomia és total i tot passa a mans de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, encara que aquesta delega en Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya. El president Rajoy convoca eleccions autonòmiques a Catalunya per al 21 de desembre i declara que, quan hi haja un nou govern català, l’article 155 restarà sense efecte. A més de Puigdemont i d’alguns dels seus consellers, també se’n van cap a l’exili uns altres líders (Marta Pasqual, Anna Gabriel, etc.) cercant a Europa una justícia que ací els sembla venjativa. El jutge Llarena es fa càrrec de la instrucció de la causa i ordena presó preventiva per a tots els polítics que no s’han exiliat (Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Forn, Forcadell, etc.). El major Trapero és destituït com a cap dels Mossos d’Esquadra i, al mateix temps, també és acusat de sedició. És evident que la raó principal perquè Rajoy abandonés el seu immobilisme va ser la DUI que va fer Puigdemont el mateix 27 d’octubre, encara que no va arribar a entrar en vigor, sinó que es va quedar com a simbòlica, com abans comentava.
Però la veritat és que ningú (i encara menys el president Rajoy) s’esperava el que va passar a les eleccions del 21-D. Les candidatures independentistes guanyen les eleccions per majoria i la que encapçala el president Puigdemont és la majoritària de les tres. No obstant això, Cs ha estat la candidatura més votada de totes les presentades, però no té capacitat per pactar amb altres grups si descartem el club del 155.
Aleshores comença tota una ‘odissea’ parlamentària per tal d’aconseguir formar un govern que acabe amb la suspensió de l’autogovern. Tots els candidats proposats són vetats per la Judicatura (Tribunal Suprem), algun d’ells, com és el cas de Jordi Turull, és empresonat després de presentar la seua candidatura, mentre el jutge instructor de la causa (Llarena) es va omplint de glòria amb les euroordres que va retirant a mesura que els tribunals europeus li enrojolen la cara per tots els defectes de forma i, sobretot, per la desproporció de les acusacions. A tot el món s’han vist les imatges de l’1 d’octubre però la violència que manifesten la Fiscalia i el jutge Llarena no es veu enlloc. Els tribunals d’Alemanya (on ha estat detingut el president Puigdemont), d’Escòcia, de Bélgica, de Dinamarca, etc., no veuen els delictes pels quals se’ls imputa i, per això, el jutge prefereix retirar les euroordres, perquè no afecten la causa general que prepara contra l’independentisme.
Mentre passen totes aquestes coses, l’Estat fa valdre la seua ‘veritat’ a tots els mitjans de comunicació estatals, en els quals fa veure que tot ha estat un colp d’Estat i que l’acusació de rebel·lió per als líders del procés és el que toca, malgrat no trobar enlloc la violència que implica el delicte. També aprofiten per a intentar qüestionar el paper de TV3 i de l’escola catalana que, segons diuen, adoctrinen els nens. Ells sí que saben d’adoctrinaments! Com feren al llarg de més de 50 anys i encara tenen la poca vergonya de voler donar lliçons de democràcia. Ells que encara no han estat capaços de condemnar el règim de Franco.
Al remat, es forma el govern català, presidit per Quim Torra, un home lleial a Puigdemont, a qui no tarden a fer-li una campanya de desprestigi, basant-se en articles, correus, declaracions, etc. Se li arriba a dir racista, supremacista, xenòfob i no sé quantes barbaritats més, atiats per l’afany de Rivera i Arrimadas de posar tota la merda que poden sobre l’independentisme. A tot açò, Rajoy ha estat substituït al capdavant del govern espanyol mitjançant una moció de censura presentada per Pedro Sánchez qui, amb el suport de Podem i les seues confluències, els nacionalistes bascos i els partits catalans, és el nou president.
I, mentrestant, els partits independentistes van cercant el seu espai electoral i cadascú posa per davant llur interés electoralista. Així doncs, resulta que ERC vol ampliar la base, JuntsxCat vol la mobilització al carrer (qui ho diria) i el PDCat no ho sabem ben bé, què és el que vol. A la CUP sembla que sí que ho tenen clar i advoquen per dur endavant el mandat de l’1 d’octubre, passe el que passe. A la darrera de les picabaralles (sobretot entre els dos grups majoritaris del govern català), amb motiu de la restitució dels diputats que són a la presó, va quedar palesa aquesta mala sintonia i això va fer que es perdés la majoria de la qual gaudien al Parlament català. Malgrat tot, hi ha una qüestió que mai han comprés els partits estatals i és que el procés té la peculiaritat que és un moviment que ha sortit de la base, des d’on empeny els polítics, que moltes vegades no estan a l’altura. Vull dir amb això que encara que moltes coses es facen malament i deceben els seus votants, aquests encara continuen amb les seues iniciatives per a aconseguir el seu objectiu: l’autodeterminació.
Els darrers dies estem immersos en les negociacions per a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat. Hi ha un pacte entre PSOE i Podem, però els calen més vots i el PP, mitjançant el seu flamant nou líder que, per cert, està deixant els seus antecessors (Aznar inclòs) com a autèntics centristes, li retreu a Pedro Sánchez que siga un titella en mans dels populistes i dels colpistes, i fins i tot li ha adjudicat aquest darrer qualificatiu, que li ha valgut que el president del govern l’haja reprovat severament, desqualificant-lo com a interlocutor, si no canvia les seues formes. La polarització de la política és ben palesa a tots els àmbits de l’Estat i no solament a Catalunya.
Tot sembla indicar que la dreta (sobretot Ciutadans) vol noves eleccions, mentre que els partits independentistes hauran de fer una veritable autocrítica, ja que els seus votants es poden mamprendre a cansar de tantes mitges veritats (per no qualificar-les de fal·làcies) i anar-se’n cap a posicions més radicals (CUP) o bé integrar-se a les files dels Comuns, que sempre han advocat pel dret a decidir, malgrat no estar a favor de la independència.
Vull acabar aquesta segona entrega amb un comentari una mica xafarder i és que m’ha sorprés moltíssim que avui mateix, quan estic acabant d’escriure aquesta crònica, estan fent a Cuatro la pel·lícula Independence Day i que aquesta nit tenen programada al mateix canal la segona part, Independence Day: Contraataque… I jo, malpensat de naixement com sóc, em pregunte: estaran de conya? La veritat és que no crec massa en les casualitats.
(Continuarà)
