Quan vinguen per nosaltres

El matí comença amb un poc menys de pressa del que sol ser habitual. De tant en tant, quan toca anar cap al nord, s'agraeix viure en la punta nord del País Valencià. Normalment, en un país on quasi tot passa a València, em toca maleir l'allargassada geografia del nostre país. Avui, el dia és diferent, avui pugem cap a Lledoners.

Esperança.

Hem omplit un parell d'atobusos d'Esquerra Republicana del País Valencià amb gent que ha decidit, en aquest primer de novembre, deixar per un cop de visitar els seus éssers estimats que se'n van anar i vindre a visitar algú que, tal volta sense conèixer-lo massa, saben segrestat, hostatge d'un Estat que persegueix, condemna i humilia la dissidència. Per sort, ens som molts, de dissidents. Centenars, milers, centenars de milers...

Alegria.

La pujada al pla de Lledoners, després d'un viatge tranquil i inimaginablement llarg per als companys que l'han agafat a Crevillent, és llarga i amb un sol d'hivern que ens fa llevar la roba que carreguem per a quan caiga el sol. Pugem orgullosos de vindre des del País Valencià, d'estar al costat dels nostres germans catalans en la lluita per allò que creiem just. Que homes i dones bons que no han comès cap delicte isquen de la presó. Hi duen un any tancats. El cor se'ns estreny quan, en vore'ns arribar, amb una pancarta on resa 'El País Valencià amb Catalunya', més de quinze mil ànimes que omplen el pla esclaten en aplaudiments. Saben que avui estan un poc menys sols del que se'ls vol fer creure.

Pena.

L'acte, que no cal relatar, arriba al seu clímax quan sentim la veu de l'Oriol Junqueras des de la seua cel·la. "Bona tarda" i "us estimo" són les quatre paraules que creuen la distància entre un cel obert i estrelat i una caixa amb barrots que no pot encabir tanta dignitat. I ens alegrem de sentir-lo. I plorem.

Esperança.

La tornada és més silenciosa. Els que hi érem n'hem eixit tocats. L'enyorem, estem enfadats, però no deixarem que eixe sentiment ens ofegue. Com diu l'Oriol, ens hem d'estimar; hem de continuar lluitant per allò que creiem just. Per ell, per nosaltres.

Ràbia.

Tanmateix, però, baixo de l'autobús emprenyat. Quant i quant de silenci de les nostres institucions. Quanta indignitat. Quin cordó sanitari vomitiu que han imposat. “Presos polítics? No cal ni parlar-ne. Per a què, no afecta el País Valencià...”. Avui estic massa emprenyat per a no definir-los amb paraules grosses, però me les estalviaré. No cal. Només els recordaré allò de “quan vingueren per mi, no quedava ningú per defensar-me”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat