El 'halloween' valencià

Molt abans que la nova moda nord-americana de l’horror ens envaïra (la mil una), ja existia ací, des de ni se sap quan, una mena de halloween valencià que sí que espaordia de debò: les animetes. Dit així, amb diminutiu d’ànima i en plural.

La nit, o millor, el capvespre de Tots Sants, ja començava la moguda. La creença popular que les animetes dels difunts tornaven al món per esglaiar els humans eixa nit era tan arrelada, sobretot entre la gent major, que en escoltar tocar a mort les campanes de l’església a poca nit ja no es veia ningú pel carrer. Tot hom es quedava a casa resant el rosari a les animetes, més per espantar-les d’allí que no per devoció, tot siga dit. La meua iaia Miracles es tancava al seu quarto i, més prompte que qualsevol altre dia, es gitava al llit tremolant de por malgrat que ella, de per sí, no era gens poregosa per a res, però eixa nit....Ai mare!

La religió catòlica ha emprat la creença en les animetes per a fer una crida a les devotes i devots perquè pensaren en la mort, en tot allò que havien fet, segons ella, malament i es penediren. Aquella nit, per als i les creients era la nit clau, el halloween d'allò més bèstia. Per a l’Església, la seua nit particular dels cristalls trencats i, com no podia ser d’una altra manera al seu modus operandi, la por era, una vegada més, l’agulla intravenosa que infiltrava una enorme dosi de caguera a aquells cervells ja de per si predisposats a acceptar sense dubtar el que el rector deia. "Que venen per tu!" Era el que volia fer sentir a les i els pobres angoixats catòlics; que ja era allí una mena d’home del sac de l’inframón que els feia tremolar de debò a tots i totes preses d’un pànic tan irracional com sentit en carn pròpia intensament.

Per aconseguir aquell efecte tenebrós, els rectors contaven aparicions en forma d’animals que havien ocorregut, com sempre, a persones desconegudes a llocs innombrables però d’ambients clarament familiars perquè els oients ho reconegueren ràpidament: El dia de les animetes, un llaurador anà a treballar al camp i en entrar a l’estable per aparellar l’haca trobà un gat negre sobre les garbes d’herba i en eixir al corral, el tornà a vore sobre la llenya que guardava a la porxada. En aquell moment comprengué que no era dia per a anar a treballar (el dia 2 de novembre) i entrà a casa, es posà a resar el rosari a les animetes i en acabar-lo, ja no tornà a vore més el gat.

Possiblement un home com aquell havia vist al seu estable i al seu corral gats tots els dies; era una cosa d'allò més normal a les cases amb estables, pallisses i porxades i mai no li havia prestat la menor atenció. Però, el fet de vore’l un dia com aquell, l’alié que portava al seu subconscient feu la seua: "Que venen per tu! Que ja som aquí!" I, per això, amb l’estómac descompost, agafà el rosari i tractà d’alliberar-se d’aquella por que l'envaïa de cap a peus.

Aquesta era una de tantes històries de pareguda trama i igual final que l’Església propagava perquè el dia de les ànimes fora, un dia més, d’ella i per a ella; perquè tots els creients s’acollonaren de debò i feren acte de contrició i acatament del seu poder, que, una vegada més, quedava clar que arribava més enllà de la mort.

A aquells temps també era prou corrent que, en tindre una bona collita, algú es comprara el taüt per a, quan li arribara el torn, estar preparat. Tanta era la pressió espantadora que s’exercia sobre la gent amb el tema de la mort. Mentre arribava l’òbit, se solia guardar a l’andana i fer-lo servir d’arca per guardar la roba de mudar o, fins i tot, les coques que es pastaven per a les festes. Al meu poble, la tia Ramona, que s’ho agafava tot a broma, aquella nit solia gitar-se dintre aquella caixa, encendre quatre ciris al voltant i cridar els nets perquè pujaren i donar-los així un ensurt, com no, de mort.

"Ànimes difuntes, isqueu totes juntes!" era una frase feta. Aquell sí que era un autèntic halloween casolà on l’horror era real i no el produït per una disfressa feta amb més o menys gràcia a les escoles infantils amb cares pintades copiades de pel·lícules americanes. Frankenstein, Dràcula, Nosferatu, l’home llop, la mòmia, els zombis, l’home de la motoserra o tot el cine gore junt mai no han fet l’efecte que l’Església Catòlica ha aconseguit amb la prèdica de la por al més enllà i amb fantasies, com ara les animetes.

El dia que l’Església propague alguna cosa que no estiga basada en la por haurà fet més feliç la humanitat però no crec que la cosa vaja per ací. Renunciar a ella seria renunciar a la seua arma més eficient i a això ni està disposta ni ho estarà mai encara que siga esglaiant la gent ximple amb gats damunt garbes d’herba. Eixe Halloween sí que dona por, de debò.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat