El perill de cridar "No Passaran!"

Setmana intensa aquesta al Parlament Europeu, setmana marcada per dues visites –una com a convidat i una altra com a hoste–, motivades per qüestions en aparença diferents, per fets esdevinguts amb més de 75 anys de diferència i, no obstant això, tan tràgicament pròxims en la seua substància.

Dilluns 5 cap a Catalunya, acompanyant una delegació d'europarlamentaris de la plataforma pel diàleg Catalunya-Europa, que treballa per aconseguir una mediació de les institucions europees en l’anomenat conflicte català. Primer a la presó de Lledoners. Ens reben Jordi Cuixart, president de l’associació Òmnium Cultural; el conseller Josep Rull, i els exdiputats europeus Raül Romeva i Oriol Junqueras. Només conec personalment Raül Romeva, que va ser durant deu anys diputat al Parlament Europeu en el mateix grup que jo, Verds-ALE, i que em va donar la benvinguda a Brussel·les ja fa més de quatre anys. No el tornava a veure des d’aquella festa que el grup havia organitzat per acomiadar els que se n’anaven i rebre els nouvinguts; poc podíem imaginar cap dels dos que la nostra segona trobada seria en una presó...

S’acaben de conèixer les peticions de pena de la fiscalia espanyola. L’escrit és ben conegut, demana penes altíssimes, es reitera en les acusacions més greus i ofereix un relat delirant –el deliri provoca que imaginem com a real el que només són invencions– del “procés”. Com es trobaran? Després de tants mesos a la presó, com hauran reaccionat davant una acusació així? Passem els controls, les barreres, les portes que es tanquen davant i darrere nostre, el pati, desolat en un dia fred i clar. La sala on ens trobem vol ser acollidora, amb murals infantils a les parets, però resulta inclement. Arriben. Les salutacions, les abraçades. Romeva farà de portaveu, en el seu anglès fluid, per garantir que els diputats estrangers que no parlen català –Bodyl Valero és sueca però el parla a la perfecció– puguen seguir la conversa. Es mostren forts, i units. Tenen clar que afronten una persecució política, l’escrit del fiscal no deixa cap dubte, i que a això han de respondre amb determinació. Acceptaran una reducció de la pena? Una rebaixa que, per exemple, ja no implicara més càstig de presó? No, unanimitat; no hi ha una altra eixida que l’absolució perquè, reiteren, sempre han defensat les seues idees pacíficament i el que demanaven i demanen, insisteixen, només és votar, exercir un elemental dret democràtic.

La força que transmeten és fa més punyent quan parlem de la situació personal. Cuixart té un fill d’un any i mig, a qui quasi no ha vist créixer; el de Rull, de quatre, encara no sap ben bé on es troba son pare, que ens diu: “Ja no li ho podem amagar més”... La nit anterior a la visita vam sopar amb alguns dels seus familiars, Matt Carthy, eurodiputat irlandès, sap bé el que significa el tancament per a l’entorn dels presoners: “A Irlanda diem que els presos tenen la condemna i la família la pateix...” Més d’un any de presó preventiva, sense judici, a persones que no han comès cap delicte violent i que s’han presentat voluntàriament davant el jutge quan els ho han demanat... No ho entenen, ni tan sols ho poden creure. Ni Josè Bové –l’activista camperol i eurodiputat francès– ni Bodyl Valero comprenen que a la Unió Europea es puga tolerar una situació així. Abans de marxar, Jordi Cuixart em comenta que ha rebut moltes cartes des del País Valencià; “moltes –em diu–, de persones que escriuen en castellà, que es consideren espanyoles i no veuen amb bons ulls l’independentisme català però que no comparteixen la repressió que patim, que saben que ja no es tracta d’independència sinó de democràcia i de justícia, i per això ens fan costat”.

Hem de partir, dinarem al cotxe, pel camí, perquè fem via cap al nord, a la presó del Clot de les Basses, on ens espera Dolors Bassa. Dolors també es mostra forta, tot i que, sense cap companya de lluita, la seua espera es fa més dura: ha llegit 200 llibres en 260 dies. Forjada en la lluita sindical, representant d’UGT durant molts anys, mai va poder imaginar que pertànyer a un govern que volia organitzar un referèndum podria portar-la a la presó. Li mostrem la nostra solidaritat, l’acompanyem unes hores i, de nou, ens n’anem cap a Brussel·les, on farem tot el possible per explicar el que passa a aquesta Espanya que diu ser democràtica i es podreix en el fang d’aquella transició fallida.

Diu laFiscalia que una prova de la rebel·lió de què acusa els detinguts és l’ús de l’expressió “¡No pasarán!”, amb què Jordi Cuixart “apeló a la determinación mostrada en la Guerra Civil”. Dos dies després de la visita als presos polítics, al Parlament Europeu ens vénen a veure familiars dels afusellats per la repressió franquista, soterrats al cementeri de Paterna en fosses comunes, com animals, i encara pendents de la justícia i la reparació que aquesta Espanya que vol ser una democràcia europea no els vol donar. Vénen a buscar en les institucions europees el que la Justícia espanyola els nega quan repeteix que aquells crims han prescrit i que la Llei d’Amnistia no permet investigar-los. No importa que l’ONU recorde a Espanya reiteradament que ha de complir els tractats internacionals, que allò són crims de lesa humanitat i que, per tant, no poden prescriure mai, que ha d’identificar els cadàvers, anular els judicis franquistes i reparar les víctimes. La peculiar democràcia espanyola està per damunt de tot això.

És molt probable que molts d’aquells ajusticiats també cridaren “No pasarán” quan intentaven defendre el govern legítim de la República contra els feixistes alçats en armes. Haver cridat “No pasarán” implicava sota el franquisme una condemna certa, i, després de tants anys, continua sent motiu d’acusació per a la fiscalia de l’estat espanyol. Sembla que massa coses no han canviat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat