La massacre del Camp de Mart

M'arriben els ressons d’eixe espectacle entre frívol i cruel consistent a debatre si és rebel·lió o sedició, debat escenificat des de l’arrogància engreixada al caliu de la maquinària d’un estat segur de llur domini i addicte a l’escarment.

Les remors em pillen entretingut amb la Revolució Francesa i trobe paral·lelismes amb episodis actuals. Paral·lelismes tan abundants en el decurs de la història de la humanitat que em reafirmen en una idea: des que en l’aurora de la civilització s’apuntalaren la propietat privada de terres i ramats, i l’herència, i s’inventaren els diners i el préstec amb interés, en essència hem estat donant-li voltes al mateix: un antagonisme entre acaparadors (o amb desig de ser-ho) i desposseïts (o exposats a ser-ho), un contrast regulat per les normes que els primers fan (o patrocinen que es facen) assegurant-se que la desigualtat material, encara que arribe a extrems exagerats, siga legal.

La Revolució Francesa no escapa a aquest patró. Per sobre els episodis inicials, lluminosos i esperançadors, posteriorment terrorífics i decebedors, l’antagonisme entre acaparadors i desposseïts continuà: canviaren els senyors, els patrons i evolucionaren els mètodes d’acaparament. S’aconseguiren certs progressos relatius als drets personals i polítics; s’acabà amb la servitud (el dret del senyor sobre la persona); al camp, els camperols esbrossaren i conrearen les terres incultes recuperades de noblesa, convents i dignitats eclesiàstiques, i augmentà la producció d’aliments. Els desposseïts, però, es veren privats de les promeses d’igualtat material que pogueren haver guaitat en un primer moment i noves expressions més subtils de servitud seguiren i segueixen fins hui en dia.

Salvant totes les diferències contextuals que es vulguen, he triat l’episodi de la massacre del Camp de Mart (on la torre Eiffel) com a paral·lelisme d'un fet de 2017 que fàcilment endevinaran. En juny de 1791, la família reial tractà de fugir del país per a unir-se a la noblesa emigrada i encapçalar la futura invasió dels exèrcits estrangers que devien acabar amb l’Assemblea i reposar l’antic règim. Descoberts i retornats a París, l’Assemblea, conductora de la revolució, s’oposà que aquesta anés més enllà de convertir la monarquia absoluta en parlamentària a manera de la britànica i maniobrà per apaivagar l’emergent moviment republicà. La burgesia monàrquica no pretenia acabar amb totes les múltiples regalies dels estaments privilegiats (entre elles, cobrar impostos però estar exempts de pagar-ne). “Que mantinguen alguns privilegis però que compartisquen el poder amb nosaltres!” resumiria llurs objectius. En decret del 15 de juliol de 1791, l’Assemblea eximí el rei de la traïció que representà llur fugida, el restituí al tron i donà instruccions per perseguir els qui no acataren les mesures.

A suggeriment de Robespierre, els jacobins –que en principi donen suport a la protesta contra el decret– abandonen els republicans de la Societat dels Drets de l’Home (cordeliers) quan aquests convoquen per al 17 de juliol, al Camp de Mart, el començament d’una campanya de recollida de signatures. La petició sol·licitava a l’Assemblea la suspensió del decret del dia 15 fins que es consultés el vot dels departaments (províncies) sobre el possible derrocament de la monarquia. Un acte cívic, una recollida de signatures, el que hagués pogut ser un referèndum! No es va permetre. El batlle de París declara la llei marcial sota la cobertura del decret de l’Assemblea, els antiavalots de l’època obren foc sobre els concentrats causant uns cinquanta morts i molts ferits. Un gran nombre d’activistes foren perseguits i arrestats i alguns líders de la petició republicana, com Danton i Marat, hagueren d’exiliar-se a Anglaterra. Pel que sembla, la gran majoria dels 50.000 concentrats (uns 6.000 dels quals arribaren a signar la petició) provenia dels segments més pobres de la ciutat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat