Separatistes? Per què?

Totes les ciències –i, concretament, la medicina– construeixen les teories a partir d’uns orígens causals. És a dir, el metge no es limita a diagnosticar la malaltia sinó a esbrinar-ne els orígens i, per tant, a combatre’ls en l’arrel. La política (que és la ciència que té per objecte gestionar els afers públics, protegir la ciutadania compresa en un Estat i procurar-li la màxima satisfacció física i moral) hauria d’escrutar els basaments sobre els quals descansa una anomalia. Anomalia que qüestiona la raó última de l’estat de dret.

Durant els darrers mesos –anys?–, tant al Principat com a la resta de l’Estat s’han escrit milers d’articles sobre els fets que sacsegen Catalunya. No sols columnes periodístiques, també informacions i comentaris en els mitjans audiovisuals, que, en general, proposen admonicions alhora que insten a una intervenció dràstica de l’autonomia catalana. L’aclaparadora majoria partidària d’aplicar mètodes contundents posa en evidència el grau afectiu d’una Espanya castellanocèntrica que alberga el propòsit de reduir Catalunya a la condició mesella assolida al País Valencià. No és la primera vegada que ho pense, ho escric i ho publique: el propòsit del nacionalisme espanyol passa per valencianitzar Catalunya. (Reconèixer el que acabe d’expressar em rebaixa el nivell de l’autoestima).

El castellanocentrisme a què faig al·lusió i ratifique no és cap figura retòrica ni un producte paranoide fill de l’odi o de l’afany de venjança. Les proves omplin la història de senyals tan inequívocs com dolorosos. (Que no t’enganyen, lector: tens tot el dret a la renúncia, però jo tinc l’obligació de recordar-t’ho).

De manera que l’esperit nacionalista dit espanyol s’obstina a marcar uns límits mentals a la ciutadania, acusadament il·lògics, perquè l’instrumental que usen és un axioma fal·laç. No indaguen en els esmentats i imprescindibles orígens capaços de moure consciències adverses a la meta pretesa tan destructiva per a l’alteritat resistent. I és en l’àmbit generador on poden trobar les respostes. Ah, però l’omissió de l’aventura investigadora, al seu torn, naix d’una implacable encara que presumpta superioritat que sols “és” atribuïble a l’exclusiva tinença de la força. Perfectament rebatible, doncs, en el camp de la dialèctica i del raciocini. D’altra banda, impossible de ser contrastada perquè el nucli apegalós del nacionalisme no admetrà mai interlocutors en igualtat de condicions. Prefereixen el monòleg al diàleg. En conseqüència, és en la base essencial del problema –els reiterats orígens– on es troba l’explicació oportuna: un sentiment no assumible per a qui ha fet de la supressió d’eixe sentiment la raó d’una conducta política exclusiva i excloent. Hem de creure que els espanta furgar en els calius sobrevivents a campanyes brutals d’extermini i assimilació reduccionista. I perquè, incapaços d’entendre polifonies que desentonen l’eterna i còmoda cançó convertida en dogma, insisteixen en la melodia monòtona en què se substancia la gàbia indissoluble (?). Una tremenda sensació d’impotència recorre l’espina dorsal del ciutadà insubmís que no abdica dels seus drets naturals. En fi, seria massa llarga la llista i no vull esgotar la pedrera. De manera que, abans de tancar hui l’article, reproduiré les paraules de Manuel Azaña documentades en 1931.

"Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. Els sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos."

La democràcia –vera, senyores i cavallers!– implica i exigeix uns principis inalienables entre els quals destaca el respecte a l’altre. Malgrat transicions adulterades, el poder, immobilitzat per un sentit provinent de la divinitat, no s’adona que les regles del joc han d'acoblar-se a les realitats que abomina. Unes realitats que, tot i ser-li incòmodes, li ofereixen la clau i la solució mitjançant un moviment inaturable i exemplarment pacífic. Ha sigut i és, deixant a banda la candidesa i els errors inherents al procés, la insurrecció inèdita que fa trontollar els mecanismes de l’Estat. Si Espanya vol conservar la integritat del territori, haurà de convertir-se en una autèntica democràcia. El centralisme dur, radial, injust i uniformitzador ha de reticular les coordenades i abandonar aspiracions imperials. Que bé si tots fórem socis igualitaris. No vos agradaria? O preferiu la submissió?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat