L'escola de Patraix

Un desconegut filòsof de la prestigiosa Escola de Patraix teoritzà sobre el sentit de l’estat de dret en les societats “líquides”, com les defineix Zygmunt Bauman. En una de les ponències que presentà al Congrés de Safranar, afirmava el següent:

“Un estat democràtic pot consolidar la seua integració territorial per dues vies. La primera –i preferible– hauria de fonamentar-se en el reconeixement lleial i quotidià, com ho expressaria Renan, del dret al diferent a poder ser-ho, en qualsevol lloc i circumstància. I la segona via, estratègicament eficaç però intrínsecament nociva, s’assentaria en la força i, per tant, en l’agressivitat contra les minories. No importa que la violència siga de naturalesa física, legal o s’inspire en doctrines ideològiques, perquè l’acció implacable de la maquinària oficial és una flagrant imposició. D’aquesta manera, l’estat espanyol escull els vells camins oberts per la prepotència. I aquesta supremacia enemiga de la deliberació intel·ligent sol suscitar, en el ciutadà amo del judici crític, un gran desig de llibertat. Per tant, la forma ofensiva i ultratjant practicada per les altes institucions és la que provoca, d’entrada, una desconfiança de la ciutadania que esdevindrà rebuig permanent a la totalitat de l’Estat”.

Qui subscriu aquest text ha tingut la sort de posar-se en contacte amb el pensador al·ludit arran d’una conferència celebrada als locals de la Societat Lliure de Dogmes de la qual sóc secretari. Amb motiu dels últims fets li preguntí:

— Com creu que es resoldrà el clima de conflicte que viu Catalunya?

— Si m’ho permet, la pregunta que em formula no correspon a la realitat, perquè la tensió està construïda per les tendenciositats subministrades per determinats altaveus mediàtics que són, en definitiva, els mestres encofradors que sostenen la idea d’una Espanya indissoluble. Una entelèquia falsa des del moment de la concepció que alguns atribueixen a la divinitat. Una cosa així com el cobriment del Paràclit a Maria abans del part. En fi, mentre l’Estat del qual parlem mantinga la castellanitat com a centre nuclear essencial i únic patrimoni cultural, la cohesió pacífica serà impossible.

— I no creu, benvolgut i admirat intel·lectual, que si les parts posaren en la graella una mica de bona voluntat, rebaixarien l’antagonisme?

Vaig insistir en un intent de trobar una eixida al problema.

— Tal com ho veig, i perdone’m la petulància, la bona voluntat no pot existir en un estat que té com a objectiu la submissió i no la persuasió amistosa. No ha entés la capacitat implícita en la seducció. Per això preval el dret demogràfic sobre el poder inqüestionable de la raó, que no és, precisament, un principi democràtic encara que ho semble. Recorde que ens enfrontem (si és que vosté ha pres partit) a l’Espanya del guerrer orteguià amb l’espasa permanentment desembeinada. Esmola la destral tant com promulga lleis que li permeten perpetuar-se com la recialla pansida de l’imperi.

Em respongué aquell dia de Tots Sants, arrecerats del fred inhòspit i sobtat en una alqueria en ruïnes que abans regava la séquia de Favara. Jo prenia apunts i continuava volent sentir-li alguna opinió favorable al dilema català. Per això torní a interpel·lar:

— I no es podria aconseguir un arbitratge neutral a l’Europa tradicionalment democràtica?

L’home estava assegut amb la cadira recolzada sobre la paret que perdia la blancor de la calç. Em va fer un gest de comprensió vinclant el cap de forma significativa i còmplice abans d’entrar en matèria. Heus ací el seu dictamen, per cert, inapel·lable:

— Jove, disculpe’m si el qualifique d’ingenu. Ah, però no més que aquells que confiaven en una hipotètica intervenció diplomàtica dels estats de la Unió Europea. L’Europa dels Pobles era una bella utopia, però la realpolitik erigida pels interessos suprems dels mercats han reduït la funció dels estats a una gestió interna de servicis i poca cosa més. Eixa és la raó per la qual el gest pacífic i multitudinari català els resultarà un maldecap que, segons declaracions més o menys unànimes, havien de resoldre els mateixos contrincants. Per la seua banda, el parell de milions de catalans i escaig escrigueren la pàgina més èpica i generosa de la història contemporània; el temps i els cronistes honestos confirmaran el meu vaticini que admira la gosadia dels fets des del prisma de l’historiador diletant. L’única revolució en què només es vessà la sang dels qui difícilment podien defensar-se perquè no portaven armes. De manera que fou una gran lliçó d’estima a la terra i una epopeia irenista i valenta, sí, però sense l’estructura necessària que la pogués materialitzar. Eixe error, i altres candors inherents a l’entusiasme per recuperar la pàtria, va activar les càpsules iniciadores de l’esclat de violència que posaria en joc –joc brut inclòs– l’estat espanyol. En aquest cas no s’hi val a al·legar la divisió de Montesquieu i l’equilibri de poders, ja que els fets de l’1 d’octubre del 2017 desafiaven l’Estat monolític de base castellana. Val més que no es deixe entabanar per les aparences, jove. La veritable fúria desfermada pel noranta per cent dels espanyols no és, sols, per l’odi secular contra la catalanitat alimentada dia rere dia per tots els canals possibles. No. La causa del furor i la ràbia vomitats per l’Espanya de sentiment uniformista s’ha de buscar, precisament, en l’actitud inerme d’una part significativa de la ciutadania. I és que burlar el noümen hispànic de base castellana fa més mal a la hidalguía que el trauma ocasionat per la pèrdua de Cuba. La brutal reacció de l’Estat, no ho oblide, és impulsada per la venjança acarnissada i l’escarment exemplaritzant. I així com no ha pogut pair l’audàcia d’un sector indòmit perquè era considerat possessió intrínseca espanyola, fa com si ignorara la injustícia que comet amb ells expulsant-los a l’exterior. En fi, Espanya no ha assumit mai les nocions imprescindibles que garanteixen la cohesió i la convivència: acceptar i entendre l’alteritat i les diferències són assignatures pendents, però la matrícula ja no és possible. Arriba tard. I, sobretot, ha menyspreat el sentit que resumeix les anteriors. Parle del respecte.

Fins ací el que vaig poder anotar al meu bloc. Espere no haver tergiversat el contingut del discurs i el trasllade tal com m’ho va dir aquell matí autumnal. Si el lector hi troba cap falta o inconvenient, pot atribuir-lo a la meua inexperiència juvenil. Això sí, pot estar segur que en tot moment tracte de transmetre amb fidelitat el que em confià el filòsof.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat