La meritocràcia

De vegades cal justificar certes injustícies que deriven del sistema i una d'aquestes és posant-les sota el paraigua d'una nova etiqueta que les faça atractives. Si hagueres comprat un rellotge ideal per ornamentar el canell del teu besavi, l'hauries refusat per parar tan coent com pixar en orinal. En canvi, si te l'assenyalen amb lletres com vintage, la maquinària horària se't torna d'una modernitat i distinció que llueix amb llum pròpia en ple segle XXI.

La política, el cada colp menys subtil art de la demagògia, és molt destra en aquest joc d'innovació lèxica per a transmetre la idea que vivim en el millor dels mons possibles. És a dir, el missatge és: "Esteu fotuts, ho sabem, però no us en queixeu perquè podria ser encara pitjor".

En la inèrcia de malmetre conceptes en els darrers anys, ha pujat al deshonrós pòdium el vocable de meritocràcia. El pobre mot està patint un oprobi que l'ha fet esdevindre insígnia amb què s'intenta blanquejar i justificar de manera retorçuda el que tota la vida ha sigut desigualtat social. El concepte de meritocràcia, la font del qual sembla inspirada en el mite del somni americà, es basa en la idea que el ciutadà puga prosperar gràcies a les seues aptituds i gaudisca d'un seguit d'avantatges obtinguts exclusivament del sacrifici individual.

Que bonic tot, no? Però centrem-nos en el darrer adjectiu: individual. És prou que aparega en la definició per escarnir qualsevol contribució col·lectiva. Afectats directes: qualsevol causa pública com l'assistència mèdica i l'educació. La filosofia que se'n deriva fàcilment és que cada un se la finance perquè tot el que et guanyes siga gràcies al teu esforç. I si no pots, et poses a pencar com una bèstia encara que siga en detriment de la teua salut. Quin axioma més redó i de resultats tan oportuns per als privilegiats de sempre.

Saludem la nova aristocràcia: aquella que pot gaudir d'una bona sanitat i una millor educació que els puga propulsar cap a un futur esplendorós. Ja tenim justificada una societat en què no tots partim de la mateixa casella d'eixida. Han sorgit nous cognoms que també comencen a formar nous entramats endogàmics i que fins i tot s'enllacen entre si com en un règim medieval per assolir el somni daurat de pertànyer a una oligarquia que monopolitze els fils de l'economia. I qui vulga ascendir, que s'ho guanye, recollons! Encara que no tinga diners ni accés a la cultura, ni a l'educació, ni a una atenció sanitària en condicions.

Això és. Apaivaguem consciències amb un tu no ets prou bo com per a meréixer una sèrie de drets. No mereixes ni una bona assistència mèdica que assegure la supervivència (per a això ja tenim ONG a les quals fem donatius, no?) i l'únic a què pots accedir és, a tot estirar, a unes infraestructures educatives deficitàries que t'impulsen directe a la misèria cultural i professional. Un missatge moltes vegades justificat per una religiositat consistent a anar a missa, a donar almoina al pidolaire de la porta del temple i acudir a totes les processons de Setmana Santa en un lloc ben visible. Jesucrist deu estar-ne ben orgullós.

En definitiva, la nova plebs, els nous vassalls, el nou ordre amb les perspectives socioprofessionals marcades pel bressol en què es naix. Però és que resulta irònic que ni aquests jovenívols adalils del neoliberalisme i propaladors de la meritocràcia no serven ni la coherència amb la doctrina amb què diuen combregar. On és el mèrit que et regalen un màster o t'aproven assignatures d'una carrera sense haver assistit a classe –presumptament–? Mèrit a la picaresca hispànica?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat