És decebedor per a un aprenent d’escriptor adonar-se’n, davant del full per escriure cercant el tema que, ja ho han fet d’altres assenyadament, abundosament. Donen ganes d’amollar a córrer, amb l’excusa de fer qualsevulla estupidesa, d’un esperpent, brossa per a la tele, posem per cas. Per tant, quin mèrit ha de tenir escriure alguna cosa sobre la por? Són ganes de fer riure.
Tanmateix, em consolen primerament de dues qüestions, l’una, com tots, que em feren així, l’altra ben esperonadora, aquells que han escrit i escriuen, els passessin el mateix, reconèixer en els fons, que ho fan per apaivagar un ego impulsor ensumant altres diverses enrònies, tot plegat, plausiblement, veritats com a punys. “Unes banalitats del tot insuportables”, com deia l’Estellés de Burjassot al seu poema ‘Ací’ parlant de l’Ausiàs March, perquè “perplex amb la vivacitat dels poetes locals, de l’Horta de València, (…) se’n tornava a casa, irritat, en silenci, barallant l’epigrama ple de dificultats”, havent dit prèviament “Jo sóc aquest que dic… Es colpejava el pit, el puny com una pedra insistint foscament”. Així que, ben mirat, però, qui soc jo imbuït i immers per tanta cosa?
Com que per escriure, em fa moure ésser farcit del més corrent dels impulsos, he de dir que, l’ésser humà, almenys la immensa majoria, sense la precaució de la por pròpia, no existiria. Ho diu també, a la seua excel·lent manera, Marc Granell al seu poema ‘Por’: “…Si la por t’ha portat fins a aquesta vorada, el meu enemic era jo que no vosaltres”. La por doncs ens conforma, mai l’hem vençut, si de cas oblidant-la, per perdre el vertigen inseparable, fins que la dalla esmolada, altra inseparable, se’ns en portés discrecionalment, quan ho cregués convenient, fins l’altre món, per criar malves.
És per això que el poder, ostentat per una minoria amb força substància crematística, reis creadors del clavegueram, controlador imperial i perifèric de les rates d’albelló, les seus subsidiàries panxacontentes, mou els fils necessaris per perpetuar-se, convertint-se en immortals, manejant a la seua conveniència la nostra por, havent desaparegut la d’ell per l’absència de somniadors, revolucionaris pacífics, de revolucions incruentes, fent-nos veure fal·làcies d’altres realitats, tractant de manipular i d’adoctrinar.
Exempts d’ella, amb carta blanca, la butlla inclosa, el neoliberalisme és triomfador, regna, eixampla l’escletxa entre governadors i governats, retallant substancialment les seues llibertats, quan creuen que no són respectuoses amb les seues, doncs, com deia Joan Fuster, “cada llei emanada retalla una llibertat nostra”. I segueix el de Sueca: “Rarament la llibertat dels amos”. Segueix amb ço altre: “I per això les lleis sempre han fet por”. Per això al Codi Civil espanyol, hi ha una ratlla definitiva que diu: “La ignorancia de la ley no excusa de su cumplimiento…” Es veurà, ço de la meua collita, un motiu més, bastant, perquè airegen i pregonen, l’ineludible imperi de la llei.
L’estat del benestar, la guerra sense quarter a les nacions perifèriques, el control dels seus recursos, els inconvenients a les seues llengües pròpies, tot supeditat al poder hegemònic centralitzador com estratègia, paradoxalment, absurdament conculcant llibertats i drets reconeguts en la declaració de principis universals, que recen a l’anomena sacrosanta i intocable ‘Constitució Española’, esdevint, exactament, allò d’adés de Joan Fuster, que la carta magna preserva la llibertat, “però sols la del seu amo”. Amigues i amics, vegem com el poder també té por, la por de perdre’l.
Albirant-se’n a l’ambient flaires de votades, Marc Granell denuncia. Ací vos deixe uns versos ben adients, ben coherents, ben encoratjadors, estrets del seu poema ‘Raons de desidentitat’.
“Hi ha massa carrers foscos i vaixells aturats als tolls de la memòria. Sap algú la naturalesa exacta d’aquest mal cervell que envaeix tots els porus dels somnis? Tota llei ens obliga a la renúncia. I, a més. És segur que en la pròxima mort moriran també les estàtues”.
