Les revenges, Catalunya i el Quebec

Les venjances i les revenges són mals referents per a aplicar ni en conductes polítiques ni en actuacions judicials (ni en cap àmbit públic ni privat). Però eixe patró de conducta, malauradament, ha sigut, i és, una constant entre els guanyadors de qualsevol disputa, desavinença o contesa, siguen del caire que siguen (bèl·lic o civil). Ara, a Espanya tenim un bon exemple del que podríem qualificar d’actuació venjativa o revengista en el cas dels polítics i/o líders independentistes catalans empresonats. L’encarcerament continuat d’estos i les reiterades negatives judicials a concedir-los la llibertat condicional es podrien considerar accions de venjança o revenja, com també ho són les proclames i/o manifestacions fomentadores d’animadversió i de rancor envers el catalanisme en general i respecte al sobiranisme en particular, per part del centralisme espanyoliste 'pata negra'.

Quan al Quebec prenia vigor el seu procés d’independència del Canadà, deia una coneguda periodista fa unes poques setmanes que s’organitzaren, des de diferents parts de la resta d’eixe país confederal, caravanes d’autobusos cap al territori quebequés per a demostrar als seus habitants la seua estima i afecte, i el seu desig que seguiren pertanyent a la confederació canadenca. Eixes accions les comparava i contrastava amb el fet que ací la resposta més visible, respecte al projecte d’independència de Catalunya, és la venjança i la revenja via judicial i/o política contra els líders independentistes. Segurament que la periodista tenia bona part de raó; tanmateix, si des de la resta d’Espanya s’organitzaren viatges demostratius de l’estima espanyola per Catalunya, serien també molt nombrosos. Però, per ara; a banda del posicionament o actitud favorable al Principat, en general, per part de PSOE, Podem, Compromís i poc més; les accions més visibles i palpables són les de la venjança i la revenja i el foment de l’anticatalanisme per part d’una dreta centralista que torna a manifestar-se com a carpetovetònica i fortament excloent i negadora de l’Espanya diversa.

Una de les virtuts, entre moltes altres, de la democràcia és que els poders públics sàpien controlar les situacions delicades o complicades i solucionar-les amb mesura, equilibri i bones dosis de generositat. Una virtut que sí que tingueren els polítics de la Transició, per exemple, en relació als complots i intents de colp d’estat que hi hagueren i que reprimiren però amb mesures proporcionades. I allò sí que era extremadament perillós per a la llibertat, la seguretat i la vida de milers de demòcrates de tota la Pell de Brau. I comparar els dos casos pense que és un insult a la raó i a la intel·ligència política. En el cas dels líders independentistes empresonats no hi ha mesura ni proporcionalitat, més prompte acarnissament, 'ensanyament'. Soc dels que estan a favor de la unió i continuïtat de Catalunya en el marc espanyol i a favor d’una organització federal en què Barcelona i tota la nació catalana tinguen el reconeiximent i la influència que per història, identitat i vàlua els corresponen. I estic en contra de com han procedit els líders independentistes, que sens dubte han infringit les lleis espanyoles i catalanes, però eixe procedir crec que no és motiu del desmesurat castic que estan rebent i, menys encara, del que poden rebre. Els polítics catalans empresonats no estan acusats de cap delicte dels habituals en què els delinqüents, provats o presumptes, van a presó. Si han violat la llei com a càrrecs públics, es proposa la seua inhabilitació temporal i prou, pense com a ciutadà de peu, sense clavar-me en fangars legalistes. La seua situació contrasta amb la d’altres que. després d’haver sigut condemnats a presó, han estat molt de temps, i alguns encara estan, en llibertat provisional.

L’independentisme, a part d’infringir la llei, políticament ha ignorat un valor i principi democràtic tan preuat com el del respecte i reconeixement a l’oposició parlamentària i ciutadana; perquè aprovar una declaració d’independència sense una majoria qualificada i comptant només amb el suport de menys de la mitat dels electors, menyspreant l’altra part de la ciutadania, és un gravíssim dèficit democràtic. Si per a elegir determinats càrrecs i per a modificar o reformar l’Estatut i altres lleis calen majories qualificades del Parlament català, en una decisió amb tanta transcendència com és la independència d’un territori, amb més motiu li calen eixes majories reforçades, demostratives de la voluntat dels catalans, i no de la mitat o menys de la mitat, en seu parlamentària i entre la ciutadania. A partir d’eixe esbiaixament gens democràtic, l’independentisme perd raó i legitimitat. Però la pujada de l’independentisme en pocs anys, és, per ara, sòlida i està per a quedar-s’hi. I l’empat entre favorables i contraris a la independència serà infinit. I com va indicar no fa molt, el síndic socialiste de les Corts valencianes, Manolo Mata, alguna consulta s’hauria de fer, en algun moment, per a saber què volen els catalans i les catalanes. I torne a citar el Quebec i el Canadà, i no sols per l’organització de caravanes d’afecte. La Llei de Claredat canadenca, establida a propòsit del cas del territori quebequés, dona bona cosa de claredat i llum per al cas de Catalunya, ja que establix les majories qualificades entre la ciutadania per a seguir amb el procés d’independència (del Quebec del Canadà). També, i molt important i determinant, establix la possibilitat que les zones o concentracions poblacionals contràries a la independència puguen quedar-se com estan, unides al país confederal canadenc. Vaja, si el Canadà és divisible, el Quebec també. Segurament Mont-real s’hi quedaria com està. És la mateixa lògica i el mateix raonament. Els dirigents espanyols, incloent per descomptat els catalans, deuen ser realistes, justos i audaços alhora, i fent els canvis o reformes pertinents caldria que establiren una llei semblant a la canadenca, en què es disposen les majories qualificades i que les zones que ho decidiren continuaren com estan. I si Espanya és divisible, Catalunya també, en bona lògica i raó, si s’apel·la al dret a l’autodeterminació, invocat per l’independentisme per al territori espanyol, però no per a terres catalanes, segons el projecte de constitució catalana. I seria paradoxal que la majoria territorial catalana s’independitzara, mentre que Barcelona continuara sent la segona ciutat espanyola i esta i la seua àrea metropolitana i gran part de litoral català optaren per la permanència a Espanya.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat