El pintor Granell estigué entre nosaltres

Eugenio Granell fou un dels pintors surrealistes més importants de la generació de l'exili, circumstància poc coneguda entre nosaltres. En canvi, a Galícia, on nasqué, fa vint anys que té un museu exclusivament dedicat a ell, regit per una fundació, amb gran part de la seua obra i de la seua companya, la pintora Amparo Segarra, per cert, nascuda a València. En diversos països americans s'exposen bastant obres dels dos.

Doncs bé, aquest personatge va estar militant revolucionari, en concret del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). Cal recordar que aquesta fou una de les poques organitzacions que defensaven clarament el dret d'autodeterminació, mostra d'això és el llibre ja clàssic del seu secretari general, Andreu Nin, sobre la qüestió nacional a l'estat espanyol. El cas és que Granell retornà de l'exili i, entre altres coses, recuperà el contacte amb els seus antics companys 'pumistes', entre el quals hi era el valencià Josep Grimalt, nascut a Ondara, antic secretari d'organització del partit a València. Aquestos dos 'iaios', com nosaltres els anomenàvem, intentaren recuperar la memòria de la persecució que van sofrir per part dels agents del KJB al final de la Guerra Civil, així com la posterior repressió franquista –hi ha un documental de TV3 impressionant–.

Granell en diverses ocasions estigué per aquí poc abans de morir assistint a trobades amb gent de la meua generació. Crec que una d'eixes ocasions fou amb ocasió de l'estrena de la pel·lícula Terra i llibertat, un film que narra una bella història d'amor i guerra entre gent del POUM. En una classe en la Nau Gran he escoltat el professor parlar d'aquest gran artista i això m'ha fet recordar les converses amb aquestos 'iaios', els quals intentaren fer una revolució que no va estar possible per moltes raons: pels conflictes dins del mateix bàndol i, òbviament, per les armes franquistes.

Recorde les paraules de Josep Grimalt en una d'eixes trobades al Micalet, quan debatíem sobre aliances d'esquerra. Llavors, ens contà una anècdota significativa: ja derrotats i estant un grapat de gent a la Model, en un moment determinat, els carcellers obriren la porta i cridaren una part dels empresonats, en concret gent de Godella. Alguns havien estat comunistes del PCE, altres del POUM, o siga, gent que en plena guerra s'havia enfrontat, fins i tot en 1937 als carrers de Barcelona –fet que fou emprat per perseguir els 'pumistes', amb l'assassinat de Nin i condemnes a presó–. Doncs bé, ens digué Grimalt, tots junts van estar aquella nit afusellats cantant la Internacional. El relat ens deixà bocabadats, sobretot quan Grimalt acabà: "Tal com podeu veure, els franquistes ho tenien clar, la repressió va unir, morint puny en alt, gent que en un moment havia estat enemiga. Aquesta és la lliçó que cal treure".

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat