La traïció de les imatges

8 desembre 2018 01:00h

La incertesa que provoca el futur té les branques prou llargues, i l’ésser humà sempre ha intentat buscar qualsevol mena de seguretat dins la realitat. Una de les maneres d’acostar-se a conèixer-la és mitjançant les preguntes, que en un panorama electoral remeten a les famoses enquestes. Anar d’ací a allà, pels passadissos de la ment, preguntant amb més o menys abstracció per les ideologies. No és el periodisme el que, malgrat tot, busca explicar tota aquesta realitat?

Martín Caparrós, periodista argentí, escriu en Lacronica que l’única diferència entre el periodisme i la literatura radica en el pilar de la realitat. Amb aquesta premissa podem enfonsar-nos en la problemàtica de les enquestes. Representen aquestes un futur cert i clar? Evidentment, no. Encara així, s’aproximen, i les especulacions sempre han estat ben rebudes al panorama polític, explicat en gran mesura pels que donem la confiança de dir periodistes. En defensa del mitjà, diré que definir la realitat sempre ha sigut labor complexa.

Magritte, famós pintor belga, ha jugat sempre en les seues obres amb la concepció de realitat. En la famosa imatge d’una pipa amb la inscripció “Ceci n’est pas une pipe” trobem part d’aquest dilema. La imatge planteja la fidelitat del text que llegim amb la realitat, la d’una interpretació errònia, però encara no del tot. Magritte sembla cridar que s’ha de qüestionar qualsevol cosa. El periodisme mai serà una representació rigorosa de la realitat, sinó una interpretació de les diverses realitats que poden existir. Ceci n’est pas une pipe. Una traïció a les imatges, la dels sondejos, almenys. Més que culpar els mitjans per donar difusió al partit o per analitzar enquestes errònies, hauríem de tindre clar que el paper del periodisme ha de ser sempre contar el que està passant, el que podria passar.

Els últims dies s’han convertit en un al·luvió de sondejos, propostes, temors i opinions que en principi semblaven exagerades sobre l’augment de l’extrema dreta a Andalusia. Això, en principi. S’estava preparant la taula per a una anàlisi de la situació dels primers comicis que valoraven la percepció de Sánchez i, a més, la possibilitat de l’entrada de Vox en una província tradicionalment socialista. No és el primer partit d’aquestes característiques que irromp a Europa. Al país veí, partidari de la “Liberté, égalité, fraternité”, escrit en la llengua de Magritte, també trobàvem Marine Le Pen, que el dia dos va felicitar Vox.

Encara que se sobrevaloren els resultats autonòmics, sí que mostren una realitat: la ultradreta no només existeix, sinó que està ací. Ja no com un espectre difuminat, sinó com una presència material pels paratges de Vistalegre, i ara, d’Andalusia. El Botànic hauria de començar a preocupar-se? L’obra de Magritte és una constant qüestió sobre la realitat, un dubte que hauríem de traslladar a qualsevol certesa. I una enquesta pot ser certesa, però pot ser també una traïció a la fidelité de les coses. En la condition humane el pintor planteja la problemàtica que suposa que estiguem obligats a vore la realitat a través dels sentits. El repte de la ciutadania ara –a més d’anar a votar– és tindre en compte el discurs real, i no guiar-se únicament pels sentits, que són alarmistes i tendeixen a la por ràpida. Una por alimentada en moltes ocasions pels líders polítics, que busquen solucions fàcils a problemes complexos i, sobretot, uns únics culpables o enemics davant d’una realitat prou més compliqué.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next