La història ens ensenya que les convulsions de caire social, econòmic o producte d’irracionalitats supremacistes generen hidres de diversos caps, totes verinoses.
Però aquest text ha de reduir el perímetre i centrar-se en la Medusa que surt a la pista central de la política assimilista de perfil castellanocèntric.
Deixem, doncs, els moviments bel·ligerants, violents i totalitaris que encengueren un dels capítols més nefastos de la història d’Europa durant el període d’entreguerres. Sí, deixem-los…, de moment, però no n’oblidem les conseqüències: imposició de la força, persecucions contra el diferent, tortures físiques i morals, sostracció de la cultura, vexacions, extermini, etc. Convé tindre-ho present abans d’analitzar una actualitat en què conflueixen ingredients i causes semblants que avergonyiren el món civilitzat. Per tant, i en vista de les agitacions sorgides arreu, és innegable que els sistemes de pensament que tant de mal ocasionaren a la humanitat pernoctaven en estat letàrgic. I, ara, sacsejats per temors ancestrals i voluntats de domini, emergeixen, per capil·laritat natural, muntats en carros flamígers i destructors.
En efecte, els salvadors bel·licosos que només reconeixen una pàtria monolítica, tramposament igualitària però notòriament imperialista, no estan disposats a acceptar la meua realitat. Realitat substantiva, vinculant, territorial, històrica i lingüística. En conseqüència, no em poden interpel·lar impunement ni, encara menys, sotmetre’m. I no s’hi val a invocar la Constitució com a arma llancívola i anorreadora de qualsevol projecte compartit. Les formacions polítiques que llegeixen les lleis amb l’únic objectiu de liquidar el diferent no volen compartir res, sinó imposar-ho tot, especialment l’idioma i el relat. Perquè hi ha capítols de la tan pregonada llei –48 i 92– que permetrien una cohesió respectuosa amb els pobles espanyols: els epígrafs al·ludits farien possible un consens harmònic en la pluralitat. Però, què puc fer si la voluntat de les majories em pressiona cap a la submissió? Rebel·lar-me. I això és el que faig de manera pacífica des de fa un muntó d’articles.
Ara, vist el cataclisme dels comicis andalusos, cal assenyalar que, tot i la gravetat de la presència institucional d’una organització antidemocràtica, no hauria de tractar-se com una sorpresa. Insistisc: l’estupefacció dels mèdia s’ha de circumscriure a l’àmbit de la ficció perquè sabien –sabíem– perfectament la persistència d’un pensament mai combatut amb les armes de la raó, de la decència i, subratlle, del respecte.
Perquè, qui pot negar que un percentatge elevat (80% o 85%) dels militants i dels vots dels altres partits castellanòfils, comparteixen, fil per randa, els fonaments ideològics del nou partit? Queda algun il·lús que dubte de la consanguinitat mental de Rivera, Casado i el genet de Llodio? Quin dels tres és més agressiu amb la realitat que jo represente? Difícil tria, lector, ja ho sé. Deixem-ho córrer i no ens fem mala sang.
No obstant això, el desig consuetudinari de pau és profanat pels qui porten en la punta de la baioneta la metzina de la rancúnia i la virulència de la ràbia: elements hostils que intenten conquistar territoris dels països de parla catalana on encara resisteixen als setges de l’odi. En el temps de redactar aquestes ratlles, s’estan succeint a Girona uns fets d’extrema gravetat en què participen els membres de Vox i altres feixismes d’igual condició depredadora. Les provocacions –humiliacions infligides a casa pròpia–, que a València són cícliques i sospitosament permeses, es traslladen al cor de la lluita defensiva de més sensibilitat nacional. No sé com justificaran, els mestres de la conquesta forçada, l’elecció dels objectius paramilitars. Jo sí que ho sé i el lector que intenta ser qui és i no altra cosa, també.
De manera que la Medusa de cabells ofídics es disposa a petrificar els qui considera enemics de la gàbia indivisible. És més, immòbil, intimidadora i impàvida davant de reclamacions de drets elementals, es riu de les actituds inermes, mentre escridassa “a por ellos”. Pel que puga passar, tinc l’escut per a fer-lo servir d’espill i les sandàlies alades que m’atorga Hermes/Raó.
I mentre espere el moment de respirar lliurement la meua identitat irrenunciable, repasse els poemes de l’Estellés: “No t’han parit per a dormir. Et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble”.
