Allò que entenem com a Europa és una realitat identitària? El debat sobre Europa va més enllà de les consideracions que ens puguem fer en relació a les instàncies de la Unió Europea i, particularment, quant a les crítiques que fem a les polítiques econòmiques i socials que des de les elits s’imposen. El procés de construcció europea nasqué com a conseqüència de la segona guerra, com sosté Josep Ramoneda quan afirma que “sols després del genocidi nazi, Europa entengué que allò no es podia repetir”. La UE és al seu origen un mercat… però portava amb si mateix, des del primer moment, un component moral profund (Contra la Indiferència).
L’episodi del Brexit és, sens dubte, un pas enrere, com també ho son algunes de les polítiques que es practiquen per molts estats membres envers la gent que ve fugint d’altres latituds. Europa representa una llarga tradició i un bagatge de cultura (i de pensament) acumulada sobre unes bases diverses i plurals. Una de les seues principals tradicions ha estat l’esperit crític; allò de la raó crítica, base dels grans canvis revolucionaris que s’han generat en aquest àmbit. Així recordem el Renaixement, la revolució democràtica, l’igualitarisme, els drets de la persona…
Alguns s’han interrogat si sobre Europa pot esdevindre una nova nació. De moment, però, realment el que esta en curs és altra cosa, com assenyalava el Professor de l’Autònoma de Barcelona, Klaüs Gungen Nagel: “S’està construint un altre tipus d’estat,una confederació d’estats, o bé una cosa sense precedents que ja seria difícil de classificar… Potser l’estat nació tradicional és un model que es troba superat per obsolet, i el futur pot ser altre tipus de societat política més ampla identificada amb el projecte europeu”. Aquesta hipòtesi de futur implicaria la progressiva superació dels estats actuals, els quals es diluirien en un estat mes gran. Tenint, però, a la vista la realitat present i els sentiments “nacionals”, dels quals el Brexit no hi és més que una de les seues versions, no la podem considerar veure propera.
A hores d’ara, la ciutadania europea es limita, doncs, a una mena de condició a efectes de mobilitat de les persones, producte d’uns tractats entre els estats membres. Això sí, com a usuaris d’un mercat, unes polítiques comunitàries i monetàries i tanmateix amb algunes esferes mediambientals i jurídiques que son compartides. Com que en aquestes qüestions caben opcions (o preferències), el projecte d’un estat europeu des d’una perspectiva com és la de les identitats minoritàries és una aposta (és clar, al meu parer) a favor de la qual cal treballar sense oblidar les persones i el seu benestar, insistint en les mancances que cal superar, com son aquelles que es deriven de la desigualtat sobre la qual descansa el sistema.
