Aznar. La mà que agrunsa el bressol, la mà que domina el món

Saltant-me de Fuster aquella assenyada reflexió: “no us refieu d’aquell que és segur de tot”, pose la mà al foc sense el risc de cremar-me-la, perquè ningú de vosaltres posarà en solfa el títol d’aquest article. Al·legue açò: què hauria de fer un romancer com jo, no escrivint la seua peroració, si a allò que aspira en la vida, en definitiva és, passar a la història per esser premiat amb el prestigiós Pulitzer, esdevenint el primer valencià guardonat?.

Bromes a banda, tot em ve perquè Aznar vol passar a la història com el més fervent servidor de la causa d’aquells mans dels quals dominen el món. Per això, per moure el bressol (és el per què  torna a estar ben visible, allò que més li agrada) dels seus fills polítics, no importen noms comercials que els aixopluguen. Allò que més l’importa és destriar, vist el PP d’avui, el millor fanfarró cantant, d’entre Casado, Rivera i Abascal,  just després d’haver-se dedicat, en cos i ànima a  consumar, lentament, la parricida perversió política en la persona de Rajoy, doncs el gallec contravenint-lo, ha estat abocat al mal,  convertint la seua mà en un no res, tot i que l’havia agrunsat, “generosament”,  convertint-lo en successor. Un desagraït.  

Vist el vist, els conceptes d’Aznar s’assemblen més als rigors dels déus grecs,  que no a les idees romàntiques de William R.Wallace, amic de Edgard A. Poe, que va escriure en profit de les mares, essent adaptat el poema per a una magnifica pelicula: “La mà que mou el bressol, la mà que domina el món”. Difereix de l’estatunidenc perquè al “napoleonet” només li importa, les mans dels seus ideòlegs, aquelles que van tastar els seus muscles, posades pels  nou llibertins globals Busch, Blair i Barroso. Tots quatre només aprenents, d’aquelles altres, les dels poders a l’ombra,  partidaris de restringir drets i beneficis de l’estat del benestar, privatitzant-lo, facilitant la lliure circulació del diner de sobre les persones, arrabassant els recursos naturals dels escarransits països que n’hi disposen. És queixen després hipòcritament, perquè les fronteres són assetjades, enfrontar-nos als migrats perquè volen furtar-nos la faena, quan una majoria fugen de les seus cases, perquè els han venut armes ben mortíferes, per a les seus guerres, convertint fraternitat en  buidor, valuosa només, per conformar-ne la buidor de la rajola, on rauen llibertat i igualtat, les altres dues buidors.      

D’eixa manera s’explica l’acarnissada estratègia pel redreçament de competències autonòmiques, sanitat i educació majorment, vers l’estat, per omplir-lo de poder. Tots tres Casado, Rivera i l’Abascal de Vox, l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, sense fitar temps com diu Aznar, i en el cas  d’Abascal, barrar fronteres i anular autonomies, del qual diu així mateix el senyor Aznar (el cardenal Cañizares també) que Vox és un partit en el sistema, no com l'extrema esquerra. Avisos, en tot cas, per a navegants.

L’estratègia crispant emprada, fou importada pel “napoleonet”, teoritzada per Karls Rove, principal assessor de Bush II, consistent en una convulsió aplegada a l’exaltació, de vegades fins a l’embogiment deliberat, perquè entenen beneficia els seus interessos electorals, segons analitza Joaquin Estefania, al seu magnífic article en El País, “Política de serrin i estiércol” del 25 de novembre passat. Preguntat Aznar aleshores sobre si la política antiterrorista, identificada per tothom com a política d’estat, al marge de la disputa política, li va dir al periodista ”No, no m’ha entès vostè: quan dic que res hi haurà alié a la crítica política, dic res”, escriu Estefania. 

Aznar i el seu nou Consell de Castella, la colla esmentada de fanfarrons de pit unflat, i l’inefable Rafael Hernández, són ben alliçonats  per a l’estratègia emprada. Convé recordar a l’ínclit quan el van batejar consentint-li  de descarregar els peus sobre la tauleta, parlant enrogint-nos la cara aquell anglès col·loquial texà, per a després tots plegats i la mà al muscle,  fer-se la foto d’unió a les Açores, sustentant la fal·làcia d’armes de destrucció massiva a l’Iraq, per a seguidament envair-lo. Les conseqüències de tot allò, tothom les patirem,  nombrosos alguns, perdent la vida, d’altres ferits, així com orfes, pares i mares,  familiars i amics, tocats d’ànima plegats, per tota la vida. Com que la manipulació de les causes i assignació d’autors de l’atac terrorista a Madrid, foren ben evidents, hom ben indignat, es va manifestar llavors repulsant-ho, per tot arreu de l’estat. 

D’altra banda, parem esment també remembrant, només per saber com estava el pati  llavors a los madriles, quan es va casar la filla d’Aznar, amb un tal Agag,  (encara pul·lula per ací fent negocis), al Monestir de l’Escorial.  Un bon amic del nuvi, de nom Correa, caporal de la Gürtel, aquell que confessà va tindre una presència permanent a la seu del PP a Madrid, perquè d’enllà no se’n sorgia, els feu un present de 30.000 euros, del qual, preguntada la senyora Ana Botella esposa d’Aznar,  mare de la novia, ens va dir que, sols fou un regal de noces d’un amic d’Agag. Hom a un seu amic, tot estirant, el present, si fa o no fa, no passaria de 500 euros.

Amigues i amics, els enemics d’allò que pensem, per la qual cosa ens movem, són pocs, però, amb el ronyó ben cobert, esmercen recursos i esforços per a eixir-se’n guanyadors. Nosaltres som més, filant prim, igual de nombrosos, sols ens diferencia que no ens deixem enganyar, i com que encara hi ha homes i dones en minoria d’edat política, els quals, com deia Plató, mostren  “la incapacitat manifesta de servir-se del propi enteniment, sense la direcció d’altre, no havent causa per un defecte d’enteniment, sinó manca de decisió i ànim per servir-se amb independència d’ell, sense la seua conducció”. Açò de la meua collita: Aquets senyors que dominen el món, governen piramidalment, ajudem amb arguments, si volen, als inoperants a “servir-se’n del seu propi enteniment”, fent cas endemés a l’enraonada de Plató.

El poema “La mà que mou el bressol, la mà que domina  el món” de Wallace,  és una autèntica delícia, en pro de les mares. Considerant que aquest temps no són aquells seus, vos deixe en uns versos del poema traduïts, agosarament, per un servidor, per la qual cosa, de bestreta, vos pregue perdó.

“La infantesa es la dolça font, el poder brolla amb bellesa, el primer senyal de la mare, per guiar els torrents d’aquelles ànimes, que inquietes creixen. Creixen pel bé o pel mal, encauades vers la llum o abocades vers el mal, doncs la mà que agrunsa el bressol, és la mà que domina el món”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat