Convivència? De qui?

20 desembre 2018 01:00h

Perduda la continència que emmascarava realitats térboles, el nacionalisme d’arrel castellana desembeina l’esmolada espasa i branda el garrot i l’amenaça: són els “arguments” persuasius amb què tracten de subjectar la banda més feble del joc de voluntats enfrontades.

Incapaços d’entendre, impermeables a nocions com l’irrenunciable respecte i negats per al necessari diàleg, bramen consignes des de les trones mediàtiques intentant espaordir persones, idees i actituds. Perquè l’agressivitat pot causar paüra en els moments àlgids de la proclama supremacista, és veritat, però no podrà ser mai una estratègia favorable a l’entesa ni a la convivència, llevat que l’esmentat nacionalisme rabiós pretenga aconseguir la submissió en lloc d’un consens aconseguit mitjançant una ciutadania igualitària i realment justa. Eslògan aquest que entonen mil vegades, a la manera superba de divos repel·lents, els tres tenors en l’escenari llòbrec d’una Espanya pansida. És la tècnica atribuïda a Goebbels.

A l’autor d’aquest text se li ericen els pèls escrotals quan sent frases d’ignorant i proterviós despotisme que propugnen la derrota total de Catalunya. Com volen impedir que, en vista d’un llenguatge construït per injúries, fal·làcies, provocacions i bravates, la ciutadania no assimilada se senta més allunyada d’un projecte que només els considera com a hostatges?

En fi, els càstigs i els xantatges del poderós generen, en la immediatesa de ser pronunciats, una contracció irreflexiva. La por dura pocs segons. Després, la prepotència del màster cum laude de l’odi xenòfob excita el refugi de la dignitat amb la consegüent dosi de rebel·lia. I a mitjà i llarg termini, la desvinculació emocional i física dels qui són percebuts com a botxins i destructors. És eixa la convivència que pregonen?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next