Efectivament, això els falta als qui intenten agenollar-vos a colp de jutges, amenaces, titulars mediàtics i exèrcit.
No sé si sou prou conscients que actuant de manera explosiva, poseu en safata de plata el cap de la nació que no volen reconèixer. És a dir, amb el comportament que dicta la fúria balafieu un capital moral de dimensions inèdites, alhora que obriu les comportes a l’enemic. Que no sentiu els bramuls histèrics exigint, de facto i de iure, l’ocupació total de Catalunya? Que no veieu que, sense verbalitzar-ho, la majoria tracten la mort com una lleial companya? Que no sabeu que, si pogueren, llançarien al mar un parell de milions de catalans sense salvavides? Com heu caigut, gafarrons incauts, en la teranyina envescada de paranys perversos? Vosaltres, que teniu el valor referendat per la raó, no vos podeu permetre incursions en camps on sempre perdreu. Han de ser ells els qui organitzen les provocacions, perquè l’única arma capaç d’invalidar la pseudodemocràcia ha de ser la reclamació civilitzada. El president del Parlament invoca estratègies pacífiques: ampliar la base i més democràcia. No hi ha cap altre camí. D’altra banda, el Molt Honorable Torra és com una peça d’artilleria que dispara en vertical, amb la qual cosa, els projectils deflagren en la casamata pròpia. Mentre això passa, ells, els qui prefereixen una Espanya xata exclusivament castellana, se senten legitimats per majories que no desapareixeran. Són més. Per tant, a qui només disposa d’arguments, per molt indiscutibles, assenyats i humanament impecables que siguen, sols li queda l’anhel d’esdevenir lliures, i aquest privilegi sols s’aconseguirà amb la intel·ligència i la voluntat. I perquè les cares cobertes mouen a la desconfiança.
De manera que, resignació mai, però violència tampoc.
