Un dia, ara fa cinc anys, un treballador d’una TV pública inicià un pelegrinatge a la recerca del temps perdut i de manera sobtada i per casualitat va pegar un colp contra un decorat d’un plató imaginari. En canvi, no era imaginari, allò projectava una realitat depauperada i cruel d’un país sense espill en el qual mirar-s’hi. No obstant això, quan amb la petita ajuda dels amics va alçar la pesada làpida i va descobrir un cadàver encara embolcallat per una tela aparentment incorrupta l’arqueòleg televisiu al ser informat, via teleprompter, de la macabra troballa va decidir rescatar-la i traslladar-la a un espai proper, el qual va ser, veges tu per on, el mateix lloc la qual cosa va donar lloc a la famosa i esgarrifosa paradoxa espai-temps que ens deixà Einstein.
Bé, perdonen la digressió, però tot açò ve al cas per la visita en qualitat de visitant, valga la redundància, que vaig fer fa un parell de dies a les instal·lacions d’À Punt després de cinc anys d’involuntària absència. En compensació, vaig retrobar-me amb persones estimades que han format part dels darrers vint-i-cinc anys la meua vida. Malauradament, la sensació va ser agredolça. Tot i que la sala de redacció d’informatius és més moderna i els controls d’estudi, la foto que il·lustra aquest modest escrit, els qual s’inauguraven eixe mateix dia equipats per a emetre en alta tecnologia HD, la resta desprenia un senyal de malenconia i nostàlgia, un halo de desànim o deixadesa amb platós en penombra, atès que la majoria de programes es graven fora de Burjassot, perquè estan privatitzats, externalitzats en la nova nomenclatura o eufemisme de producció. No estic analitzant la qualitat dels nous programes, que de tot hi ha. Això seria objecte d’altra reflexió. L’indret conegut com Guantánamo –una miniciutat de barracons prefabricats– on es produïen els programes de producció pròpia, abans un formiguer d’activitat i vida, ara una minsa presència que a penes albirava una lleu supervivència. O el quiosc, centre neuràlgic, on s’arremolinaven càmeres, periodistes, guionistes, tècnics per a eixir al carrer de la manera més ràpida possible per a cobrir notícies, esdeveniments, actes i donar puntual informació de tot allò que passava al nostre país, des de un episodi de pluges a una roda de premsa o un reportatge històric.
Per a finalitzar, haig de dir, necessàriament, que estic molt content, per descomptat, que hagen tornat les nostres ràdio i TV públiques. Que el model siga discutible n’és una altra qüestió. I també és una altra qüestió que haja deixat a un costat el meu estil de notícies en clau de sàtira i ironia, Hòstia News, que reprendré immediatament per raons de salut.
Cinc anys més tard estic À Punt.
