Gibraltar

29 desembre 2018 01:00h

Gibraltar havia estat cobdiciat pels britànics des de feia segles, com abans ho havia estat pels musulmans i cristians que cohabitaven la península ibèrica des del segle VIII per la seua importància estratègica tant militar com comercial, així és que des de la invasió mora al 711 aquell indret anà de revetlla en revetlla sempre pel mateix.

Cadascú aprofitava qualsevol avinentesa que debilitara el rival per tractar de tirar-li mà al penyal i amb motiu de la guerra de Successió provocada per la manca d’un hereu a la corona d’Espanya a la mort de Carles II una gran esquadra angloholandesa comandada per l’almirall George Rooke atacà Gibraltar, el qual, per motiu d’aquella estava bastant desprotegit, i el 4 d’agost de 1704 es feren amb ell i malgrat que després el ja Felip V intentà recuperar-lo sense èxit, aquest va servir de moneda de pagament pels serveis militars prestats, i així, al tractat d’Utrecht signat el 13 de juliol de 1713, al seu article 10, es confirmava la pèrdua definitiva de Gibraltar en benefici dels anglesos a banda d’altres penyores.

Des d’aleshores el tema del penyal ha estat a totes les refregues polítiques sota del genèric nom de: la qüestió de Gibraltar. Ni els intents militars ni els diplomàtics pogueren ja fer tornar aquella roca al domini espanyol i així quedà plasmat al tractat hispanoanglés signat a Sevilla a 1729. Malgrat allò, els Borbons seguiren insistint en la devolució i fou amb la pau de Versalles de 1783 quan els de sa graciosa majestat digueren: ja n’hi ha prou! Això és nostre i no hi ha res més que dir i més quan es va obrir el canal de Suez a 1869, per la qual cosa, es revaloritzava la possessió a l’estret.

A què ve açò?, direu, doncs sobre el que ens han costat i encara ens costen els Borbons, perquè, tot açò i més que algun o alguna historiadora, més avesada i experta que no jo pot afegir, és el pagament històric que estem amortitzant encara ara, més de tres-cents anys després, per instaurar una monarquia com la que tenim. Tot un negoci!

Sorprenentment, en tot aquest debat sobre el brèxit en el que ha tornat a sortir la qüestió de Gibraltar, ningú no ha explicat a la gent perquè Gibraltar és britànic ni molt menys, qui és el culpable, per herència directa, d’aquella hipoteca feixuga quan el tenim a tota hora davant els nassos fent-se el simpàtic: Felip VI.

Així, a tots els raonaments que estem escoltant al respecte recentment, amb una ànsia protectora del sistema fora de tota lògica, ningú no nomena per a res el tractat d’Utrech que és on roman tota la qüestió realment perquè, més de tres segles després, és clar, encara està en vigor. La protecció del sistema polític actual a aquesta monarquia, amb gent podrida fins la medul·la, resulta ja escandalós per a qualsevol persona mínimament sensata i moralment coherent i objectiva. Perquè no es parla d’açò i se li explica al poble l’origen del problema i ens distrauen amb que si Pedro Sánchez ha fet bé o no amb el pacte sobre Gibraltar i mil coses més que res tenen a veure amb el fons de la qüestió que explicaria perquè estem on estem?

Cal recordar que Espanya és, al menys oficialment, una monarquia perquè Franco ho decidí així i els qui som ja majorets recordem perfectament aquell acte de proclamació a les Corts franquistes el 22 de novembre de 1975 on després d’aquesta es cridà a tota veu: Viva Franco! No tenim una monarquia per herència directa, la tenim per imposició dictatorial, que és un altra cosa. Quan el poble tingué l’oportunitat de parlar al respecte del sistema que volia digué clarament un 14 d’abril de 1931 que preferia una república. Sí, ja sé que em direu que quan es votà la Constitució anava implícit l’acceptació de la monarquia però, com tot el que es va fer aleshores, allò tenia trampa. Al poble li se digué que la qüestió estava en decidir si se volia democràcia o més franquisme i clar, front aquell dilema, la gent trià el mal menor. El pack democràtic, però, incloïa, a més d’un estat autonòmic que pocs havien demanat, almenys en la forma que el coneguem, una assegurança per als polítics de tota mena en forma d’aforaments i prebendes oprobioses i, com no, el bocí de la monarquia representada per l’assenyalat pel dictador. Així és que ací tenim, de vell nou, els Borbons pels quals encara estem pagant aquella hipoteca que, a més d’una guerra ens costà varies llesques del territori.

Aquella cova d’Alí Babà que és Gibraltar no crec que represente ja molt per a la resta de l’estat llevat per a la comarca del camp de Gibraltar, però aquell paradís fiscal on hi han més empreses arrelades que habitants i per on trafeguen part dels diners més bruts del planeta ara resulta que és la pedra angular de la política exterior espanyola i on es juga tot el seu prestigi exterior. Serà possible?

Sovint he parlat ací i a altres indrets sobre la manca de didàctica a la política. No se li explica a la gent què és què ni perquè és així de res, els antecedents de les coses que ocorren i la seua projecció en el futur; les seues conseqüències ni molt menys la possibilitat de canviar-ho si es creu convenient. Això sí que seria democràcia i no embolicar l’opinió pública en temes en calent, distorsionats i mal contats que sols servixen perquè, si el govern diu blanc l’oposició s'òbriga en canal dient que hauria de ser negre amb la mateixa passió que defensaria que hauria de ser blanc si el govern haguera dit negre.

Gibraltar és, doncs, la pedra que portarem sempre a la sabata com a cilici per mantindre una monarquia que, als valencians, ens costà la vida com a poble i cada vegada que mirem el rei em de pensar que Ell és l’hereu de Franco, no de la història.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next