Amagar el Sol darrere d'un sedàs

3 gener 2019 01:00h

Com diu un proverbi àrab: «No es pot amagar el Sol darrere d’un sedàs». Consell que em surt al pas ara en llegir i escoltar els comentaris sobre les recents eleccions andaluses i per tothom –menys pels interessats, clar és– es brama contra el pacte de dretes, com si fos un acte anti-natura o una maledicció injusta que cau sobre la bona gent.

N’estic pas per celebrar-ho. No. En principi són el resultat inesperat d’unes eleccions falsament profetitzades pels «gurus» que ens analitzem el que avancen les enquestes pel bé de tots nosaltres. Una vegada més es vol convertir en sorpresa el que ha segut només un error d’ells. Mai no se sabrà el nombre dels enquestats, la seva distribució territorial, ni el tenor de les preguntes per conèixer per què es varen equivocar les enquestes de tots, siguen del Govern de l’Estat, autonòmic, dels partits o dels grans mitjans de comunicació. Tampoc no sabrem mai el cost a l’erari públic o al privat d’un error tan patent.

La presumpta sorpresa amaga el paper de les enquestes com a mecanisme de manipulació per tractar d’influenciar l’opinió pública orientant el sentit del vot. Res més. També perquè quatre pessebrers pagats pels grans mitjans facin propaganda de llur ideologia, presentats com a grans comentaristes de la política.

Des de les primeres eleccions democràtiques vaig perdre la fe en els «gurus» de les enquestes, en els tècnics del màrketing polític que es fan càrrec de les campanyes i en la neutralitat dels grans mitjans de comunicació. La qual cosa m’ha permés mantindre’m en una certa independència i crec que objectivitat. No cauré, per tant, en la temptació d’amagar el Sol darrere d’un sedàs. Per això no m’han sorprès pas els resultats. Ni l’èxit de Vox a Almeria. Atès que ha segut històricament la província menys autonomista de tota Andalusia. Fins al punt d’haver-hi segut incorporada per via d’un Decret-Llei del Govern de Suárez, amb el suport del PSOE, al futur Estatut d’Autonomia. (Per a uns tant i per a altres –els valencians– tan poc!) Era cantat, per tant, que en aquestes eleccions dita província donara un pomell de flors musties de la mata franquista. I tant...! Però, insisteix, mai no es publicaran les «ratio» dels enquestats en dita província.

D’aquestes últimes eleccions el que em resulta més important és analitzar la derrota del PSOE després de governar Andalusia des de la preautonomia. Més de quaranta anys. D’això poc es parla. Sembla que existeix una conformitat en creure que l’electorat es capritxós, voluble, que hi ha un desgast «natural» i altres raons justificatives. Cap vàlida per mi, atès que el fracàs de la derrota, el que demostra el fi d’aquesta etapa, és la falsedat del mite de les polítiques socialdemòcrates. Creure que des de l’acció de govern es pot combatre la desigualtat amb una redistribució de la renda, estenent el benestar per tothom i fent prioritaris aquests objectius. Si després de quaranta anys i més de deu governs seguits, dedicats en teoria a combatre la desigualtat i fer polítiques socials, no s’ha mantingut el suport de la majoria, serà per què tals polítiques no han existit pas. Al menys els destinataris, que són la immensa majoria de la població, no l’han percebuda. I alguns s’han fartat de les promeses i de confiar en el messianisme dels qui s’anunciaven com els únics instruments del canvi.

Aquesta percepció és important. Demostra que el fracàs del PSOE en Andalusia –amb llur solera i pesos pesats que té– és la mateixa impotència que pateix el president Pedro Sánchez per dur endavant un projecte polític per l’estat espanyol molt més complicat que la gestió d’unes polítiques de caire social i la confiança futura en eixa possibilitat és una promesa buida i sense cap justificació. Sembla que per la complexitat dels problemes de les societats modernes els alés de les polítiques socialdemòcrates no serveixen pas per inflar les veles d’avançar i millor són els raneres per on han agonitzat les societats caduques.

Els problemes que angoixen les societats modernes mereixen una altra resposta que la permanent complicitat en el que mana sota l’esperança d’una utòpica resolució d’igualtat futura. Abans que tot, les societats modernes són molt complexes perquè els seus ciutadans i ciutadanes són titulars de molts drets, individuals i col·lectius, que els Poders Públics han, a més, de garantir-los, fomentar-los i expandir-los. Avui no cap reduir el conflicte a llevar-li una part dels guanys als rics per donar-la als pobres. No. Tampoc no cap negociar un conveni col.lectiu el personal que pot gaudir un contracte de treball. No. Davant la dramàtica situació creada per les generacions futures, més que expectatives i promeses de futur cal fer polítiques obertes de rendes bàsiques per garantir la supervivència; o de discriminació positiva per combatre la desigualtat laboral i professional de les dones; o de considerar el masclisme com una pandèmia a combatre des de l’escola, mitjans públics i persecució penal, i de fer polítiques actives per la pau i la desmilitarització, així com abordar els gran reptes que llastren fins l’immobilisme des del segle XIX les nostres societats, com són la Monarquia, els privilegis i activitat política de la Jerarquia Catòlica i la distribució democràtica i territorial del Poder de l’Estat. Totes resten com a signatures pendents.

En definitiva, la societat andalusa, després d’ésser quaranta anys governada per un partit que deia guanyar el seu futur i benestar, ha donat un pas enrere. Ha tornat als temps del «senyorito» i el «cortijo». Res que agrair-li al PSA-PSOE. I un important toc d’atenció per a molts.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next