A finals dels noranta Josep Ramoneda destacava la indiferència que semblava dominar la vida pública, apuntant a quelcom que podríem qualificar de premonitori a la vista de l’exasperació present. Doncs bé, aquest filòsof venia a dir que l’intent de reemplaçar la passió política per la il·lusió econòmica, posant fi a la passió política, era quelcom temporal, puix no res es destrueix per complert, puix la passió podia reaparèixer sota noves formes. Ara, com es veu, a la nostra realitat i, tanmateix, al nostre entorn europeu, han aflorat sentiments producte de l’exasperació i la protesta i, dissortadament, no van en una línia de més democràcia,sinó tot el contrari.
Arran dels resultats electorals a Andalusia, es feu palés un vot producte de la por. S’ha estès certa perplexitat i alarma, i al meu parer, gran part de les iniciatives fetes des de posicions d’esquerra s’han expressat en respostes emocionals, així, he escoltat allò de “no passaran”. No ignore la rellevància que comporta la resurrecció de la dreta més radical. Aleshores, què hi podem fer? Gent qualificada haurà d’analitzar les causes del vot a una opció ultra, ja que tot pot tindre una explicació que done resposta. En aquestes circumstàncies, el també filòsof Intinerarity ens proposa que en moments de desequilibris emocionals col·lectius, en els quals governar ja no significa garantir la seguretat, sinó gestionar les inseguretats, aleshores allò que cal és serenitat (Política para perplejos).
Si miren allò que surt a la llum pública trobaren: espectacle, respostes emocionals, manca de reflexió o argumentació. Doncs, vivim en un moment en el qual s’estan produint molts canvis, i en particular aquells que afecten a la consciencia social, o fins i tot, a la manca d’eixa consciència. Hi ha, però, prou pensadors que s’estan ocupant de la complexitat i la incertesa, i, també sobre la indignació que això ha generat. Ni la classe política, ni la majoria de la ciutadania, incloent-hi els informadors, tenen com compte tot el conjunt d’idees que el món intel·lectual pot aportar per resoldre la crisi de valors.
Trobe que els comentaris que circulen, tant a la premsa, o a les xarxes socials, son producte del subjectivisme, o siga d’emocions i reaccions. Tanmateix, sense cap mínima base, es convoquen actes en resposta als “feixistes”. M’interrogue sobre l’eficàcia d’això, i particularment, sobre si l’antagonisme feixisme i antifeixisme, tal com està fent-se, no dona més protagonisme a la dreta ultra. Òbviament, se’m dirà que cal fer front a les seus idees, d’acord, ara bé , cal serenitat i créixer en valors ètics.
