Crema Catalunya!

Destinem els lubricants a altres quefers, deixem-nos de romanços i arrisquem-nos, perquè en algun moment les anàlisis han de servir-se crues i, si pot ser, acabades de collir. Anem anant.

La fòbia irracional al català no és un fenomen exclusiu de les darreres dècades. A Espanya, amb minses excepcions personals, li repugna una part rellevant de Catalunya des d’abans de la unió dinàstica dels regnes d’Aragó i Castella. Inclús l’Aragó nominal li tenia malvolença des que s’incorporà a la corona que creia exclusiva. De manera que, tant les monarquies com els governs hispànics, han fet tot el possible per “reduir” la catalanitat a una innòcua particularitat geogràfica. Com que aquest escrit no aspira a resumir un memorial de greuges, només amollarà algunes perles que caldrà retenir.

L’any 1931 Ramiro Ledesma publicava açò: “Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos lo contrario”. El mateix any, don Manuel Azaña arribava a les conclusions següents: “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista o patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco”. Potser confonen el civisme amb el cinisme. Com veiem, coloniaejércitos o bombardear no formen part d’un llenguatge amorós. Per tant, l’anticatalanisme té acumulats segles d’odi llançats contra un territori que consideren seu però no dels seus, com puga ser-ho Andalusia o la Manxa. Els catalans, lectors, només són convidats al festí quan abdiquen la seua naturalesa. I així i tot, sempre seran suspectes. En fi...

Ara ja s’ha “celebrat” el consell de ministres a la capital del Principat. No m’atrevisc a qüestionar la possible bona intenció dels governants espanyols. Conservaríem el dubte si no tinguérem en compte el ministre de l'exterior, que fa tot el mal que pot a Catalunya. Tanmateix, convé ressaltar que, per al grupuscle de ciutadans díscols guanyadors dels darrers comicis, l’esdeveniment és una provocació. I ho aconseguiren, malgrat els efectes devastadors de l’article 155. Els símbols, senyores i cavallers, poden condicionar la realitat com indica la conducta modèlica de nosaltres, els valencians. Per als acastellanats de bona fe –que són legió!–, el conclave ministerial a la Llotja de Mar intenta oferir una imatge de normalitat fraterna. Oficialment i formalment. En altres paraules, l’acte no sols pretenia llevar ferro a la tensió sociopolítica que Espanya s’encarrega de generar, sinó de “sentar sus reales” en un territori rebel a la causa indivisible. Això pel que fa al sector polític i social més procliu a la democràcia. Per a l’altre extrem de l’espectre, el gest governamental significa, literalment, una baixada de pantalons. I no sols per a la ultradreta tricèfala, sinó per als mateixos càrrecs i militants del partit en el govern. Estranya, malèfica i comprometedora confluència de pensaments!  Però  diguem-ho clar: els espanyols castellans o assimilats no han estimat mai els catalans. Tal vegada la sociologia atribuiria l’odi a l’enveja: no puc assegurar-ho. Però, com he  intentat assenyalar, l’assumpte ve de lluny. Sabent això, no és cap disbarat pensar que a les files dels escaldats històrics, la reunió siga  percebuda com un gest eloqüent d’un domini secular. Per tant, excitar sensibilitats a través dels recursos del poder pot aconseguir el contrari de l’objectiu perseguit. Llevat que l’objectiu siga, precisament, una exhibició factual de força.

Dialoguem, repeteixen amb insistència. “La convivencia  es prioritaria a  la independencia”, avisa el president del govern central unes quantes vegades cada dia. El rei Felip VI se suma al mantra. En conseqüència, el problema no és abordar el conflicte amb la sola voluntat d’acord, perquè els catalans no poden cedir res, puix que res no tenen. Qui ha de cedir és, doncs, qui ho té tot, els trumfos, la baralla, els dòlars i el Colt 45. En altres paraules, mentre els uns tinguen els drets i els altres, obligacions, la igualtat tan pregonada des del poder és una quimera o un narcòtic. És per això que els que se senten oprimits reclamen una consulta oficial que determine forces i definisca futurs. La previsió no és factible si recordem la divergència total dels “negociadors”, ja que l’evolució de l’espècie castellana no ha sabut adaptar-se al medi democràtic. Escoltem, si no, les veus d’Aznar, Rivera, Casado i Abascal: els quatre genets de l’integrisme.  Posem-nos el cinturó de seguretat i resem un parenostre.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat