Dr. Jeckill: “El diumenge va ser un dia especial. Feia fred però va eixir el sol, un sol potent que augmentava el contrast amb les ombres més arraconades. Les Magues de Gener, enemigues declarades de la dreta més troglodita, es passejaven per la ciutat en la desfilada més fluïda que s’ha conegut mai. Alguns diaris locals, regirant en el cervell més prehistòric per trobar arguments en contra, remarcaven en titulars que per culpa de la cavalcada la gent no havia anat a fer les compres en temps de rebaixes. Eixos diaris que donen suport a les declaracions en forma de bestieses dels sectors polítics més conservadors, tant o més com les rebaixes de drets i llibertats que vaticinen per a un futur proper. Però aquestes amenaces no van desdibuixar els somriues de sufragistes, moixerangues, batucades, dansaires, gegants, cabuts, postisseres, i les dones de Carraixet. Aquestes últimes, cinc i cinc dones, van fer vibrar una plaça amb la seua mítica cançó “Les Parrandes”, especialment el fragment que anomena la nostra terra amb el seu nom genuí i insubstituïble: País Valencià. Quants anys sense escoltar en aquell espai sota el balcó de l’Ajuntament eixes belles paraules, corejades a cent veus. Unes veus que sentia estereofonades des de la meua pròpia gola, i amplificades per dones i homes al meu costat, frec a frec amb la mirada àvida d’esgarrifances en complicitat amb les del balcó. Un clam valent en temps que alguns volen que siga de por per la proliferació d’una dreta incivilitzada i intolerant (ui, perdó, dreta i intolerància són sinònims!). Però, com a Dr. Jeckyll que sóc bufe optimisme i esperança cap a un món farcit d’igualtat, envoltat de fraternitat i respirant sempre llibertat”.
Mr. Hyde: “Quin diumenge més fastigós i gris. El sol, quan no hi és, enterboleix les ànimes, però quan comença a calfar en un matí d’hivern, caldeja els pensament i converteix l’alé en pudor a peix mort. Una plaça plena de dones, homes feministes i colors, molt colors. Res no es pot fer per a desinformar de l’acte. Però almenys escamparé per tota la premsa local i digital la invisibilitat de les cinc dones de Carraixet. Faré que fins i tot diaris digitals que s’omplen la boca de les editorials en elogis al feminisme i a la igualtat, a la cançó en valencià, a la llengua i al país….. que invisibiltzen la notícia, que ignoren llur presència. Tant se val que la gent cante les seues cançons. Tant se val que porten més anys que cap altre grup cantant sempre en valencià. Tant se val que siguen valentes en un dia com el d’avui, carregat de força popular cap a les llibertats. Tant se val que siguen conegudes. El meu poder de suggestió cap al periodisme misogin selectiu causarà furor i cap publicació parlarà d’elles. Cap publicació local ni digital (ni tan sols en valencià) nomenarà el Grup Carraixet en la seua col·laboració del dia 13 de gener del 2019 en la Festa de les Magues d’Hivern”.
