Acaben les primeres setmanes de gener i, sense adonar-nos-en, els propòsits d’any nou s’han diluït en la quotidianitat. Ser millor persona, fer esport cada dia, reciclar o alimentar-se de forma saludable. Tot passa a un segon pla quan la rutina diària retorna a les nostres vides. La immediatesa de resoldre problemes és tremendament intrusiva amb el rumb que volem portar. Llavors, em pregunte: I si fora açò mateix el que succeeix amb la crisi climàtica any rere any? Confuncio deia que quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. I és que el dit és temptador, sobretot si es tradueix en e-mails, tuits i notícies sense fi.
Fa ja vint-i-quatre anys que els estats es reuneixen anualment per a parlar de les problemàtiques climàtiques que afecten el planeta, problemàtiques causades antropogènicament, per cert. Que és igual que dir que la causa de la problemàtica del canvi climàtic som nosaltres, les persones. Cada any, els estats es barallen per interessos geopolítics, econòmics i de responsabilitat. Recorren a l’habitual “i tu més” per tal d’excusar les desigualtats històriques respecte a la contaminació. Els països que en el passat van ser colonitzats exigeixen majors esforços als responsables del seu espoli. Mentrestant, nosaltres llancem pilotes fora demostrant una ínfima responsabilitat intergeneracional. És, pràcticament, com negar l’herència que tenim. En altres paraules, els estats enriquits demanen alguna cosa així com una reducció de l’impost de successions climàtic. Mira tu per on! Lògic, coherent i raonable, o pot ser no?
En aquests encontres anuals, sol passar que, després de dues setmanes de tenses discussions, pactes i estranyes aliances, les persones representants de cada estat arriben a algun tipus d’acord. Unes vegades és més ambiciós; d’altres, un rotund desastre. Però, igual que tothom, aquestes persones tornen al seu treball rutinari i sembla que la quotidianitat els caiga al damunt, com una cascada. Milers d’e-mails, reunions i polèmiques passatgeres a la premsa inunden els seus dies. És aleshores quan allò tan urgent al començament de l’any es difumina entre una devoradora actualitat impacient. Les mesures per aconseguir que el nostre planeta continue sent habitable tornen a les últimes posicions de la llista. Any rere any, en un continu dia de la marmota.
Ara que tot va a cop de tuit i d’històries d’Instragram fa la sensació que les accions que tindran un efecte a anys vista i que requereixen una planificació no reben l’atenció que realment hauríem de donar-los. I és que les projeccions científiques auguren un món inhabitable. Un informe del Banc Mundial (un organisme que mai serà acusat d’ecologisme radical, clar) ja parla de 143 milions de persones que poden convertir-se en refugiats climàtics en un futur pròxim. En altres paraules, un planeta on les desigualtats no faran més que créixer si no prenem mesures urgents a curt, mitjà i llarg termini. Un món on la migració no serà per motius econòmics o bèl·lics, sinó per la mera supervivència. Molta gent es veurà forçada a fugir de regions on físicament serà impossible viure. Però no defallim. Les accions d’adaptació i mitigació al canvi climàtic que s’han de prendre són també una opció històrica de transformació progressista per fer un planeta més igualitari, just i democràtic.
L’1 de febrer, quan ens adonem que ha passat el primer mes de 2019 sense haver complit els propòsits fets a principi d’any, serà quan podrem examinar les propostes. I podrem fer balanç de cada propòsit. És important fer eixe balanç, observar i, sobretot, parlar. En aquest cas, necessitem espais a l’opinió pública que reflexionen sobre el medi ambient, sobre fonts d’energia renovables, sobre la regulació d’aquestes, que expliquen causes i conseqüències a tothom, amb un llenguatge senzill i assequible. I aquest és precisament el propòsit d’aquest espai que naix hui. Reflexionar. Intentar que la salut del nostre planeta no es diluïsca en l’accelerat ritme de l’actualitat mediàtica. Com van els vostres propòsits? És la cura del medi ambient una llosa en la vostra llista anual o realment és una oportunitat de transitar cap a la situació desitjada?
No perdem l’esperança.
