En la primera escena del sainet titulat El carreró de la llanda, estrenat per Faust Hernández Casajuana en 1914, apareix una situació que bé podríem qualificar de valencianofòbia. És un cas d’autoodi, on diversos personatges intenten amagar o deformar la seua parla valenciana per a acostar-se al castellà. Així, per exemple, un agent de policia afirma: «Esto pasa porque a este carrerón de mala muerte lo han prenido por la bufa de la gamba». Davant la pregunta d’una veïna –«Ascuche monosipal, ¿es que d’aspolsar un peludo también se paga?»– el guàrdia li contesta: «Una ves que tocan dies no se poede aspolsar res». Algú podrà dir que aquesta barreja lingüística és només un recurs còmic, típic del sainet, per buscar la rialla del públic. Però els personatges ací no estan fent broma, en tot cas es mostren desinformats per esquivar les sancions.
Els veïns parlen entre ells en el valencià de la ciutat de València de fa un segle, mentre que el policia, un treballador considerat com a qualificat, es manté sempre en el seu pseudocastellà farcit de valencianismes. Els veïns parlen al policia en el mateix castellà inventat que utilitza ell. Perquè «aspiren» a ser com ell. L’autoodi lingüístic, la negació de la pròpia identitat és un pas per a introduir-se en la vida virtual del desclassament, de l’ascens de classe. Intentant parlar castellà l’individu creu, màgicament, que ha pujat en l’escala social.
Cada any moltes persones són discriminades per parlar valencià. Són uns altres casos de víctimes de la valencianofòbia. I això passa quan la negació del dret a expressar-se en la nostra llengua pròpia és un fet considerat com a il·legal, segons la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), que ara compleix 35 anys. La LUEV empara els valencianoparlants, però no dissenya cap mesura de garantia dels drets lingüístics del valencià.
Veiem uns quants exemples d’incompliment flagrant de l’ús públic del valencià:
RENFE ofereix a Xàtiva, una ciutat de predomini valencianoparlant, la megafonia en castellà monolingüe, un fet que no és legal, i ací no passa res. La Direcció General de Carreteres manté 21 senyals de trànsit en castellà monolingüe en la Circumval·lació d’Alacant, i ací no passa res. A l’Hospital del Vinalopó no hi ha cap rètol ni cartell informatiu en valencià, i ací no passa res. Centenars de senyals o indicacions de trànsit no estan en valencià i els nostres tribunals de justícia no alcen cap veu crítica ni fan cap recurs per demanar-ne la substitució per rètols en valencià.
La desigualtat de drets del valencià no és justificable en cap norma legal vigent i, en canvi, existeix sense problema.
Més enllà de la ciutat de València és possible que fa cent anys tota la gent s’adreçara en valencià a un guàrdia municipal. Però, ara, al segle XXI, amb els canvis socials, la ciutadania ha d’estar segura que sempre té dret a expressar-se en valencià davant un funcionari públic i a tot arreu. Per a assenyalar la gran injustícia que representa la manca d’ús i de drets de la llengua pròpia ha nascut la campanya ‘Prou de valencianofòbia’ de la Plataforma per la Llengua. Assenyalar el problema de la valencianofòbia és el principi de la solució. Col·laboreu informant-nos-en de casos!
