Estètica i cosmètica

24 gener 2019 01:00h

El nou estatut presentat recentment de l’Agència Tributària Valenciana suposa un canvi que, en realitat, no aporta cap solució al problema estructural de l’economia i les finances públiques valencianes: el dèficit fiscal.

Una part de la nostra societat, n’estic segur, valorarà positivament l’intent de “modernització i racionalització” que suposen els nous estatuts però caldria matisar que l’intent no va més enllà de voler que la recaptació executiva dels impostos propis (art. 157.1 de la Constitució) i els cedits (LOFCA i Llei 2272009, de 18 de desembre, que regula el finançament de les comunitats autònomes de règim comú).

Respecte als primers, els propis, venen limitats pel mateix article 157 de la Constitució que imposa límits territorials (cap mesura tributària sobre béns situats fora del País Valencià) i per les normes que formen part del bloc de constitucionalitat representat sobretot per la LOFCA que limita el poder tributari de les CCAA a causa de la preexistència de tributs estatals i locals. L’objectiu és garantir la prohibició de la doble imposició.

Aquests impostos propis, diferents en cada CCAA, segons dades de 2017 de l’Agència Tributària representen menys d’un 3% de la recaptació total dels territoris, fet al qual caldria afegir el poc esforç de les mateixes CCAA per desenvolupar el seu propi sistema tributari. La qual cosa ja ens dona una primera dada de l’àmbit d’actuació limitada de l’Agència.

Pel que respecta als impostos cedits cal ressaltar que, d’acord amb els articles 10.3, 19.2 i 3 de la LOFCA, les comunitats autònomes poden exercir, per delegació de l’Estat, les competències de gestió, liquidació, recaptació, inspecció i revisió, però amb l’excepció de l’IRPF, l’IVA i els I (impostos) E (especials) de fabricació.

És a dir, els grans impostos són de competència exclusiva de l’Estat.

Resumint: el percentatge d’impostos que d’una manera o altra gestionarà l’Agència Tributària Valenciana és una part molt petita i molt llunyana del que tenen els estats federats més seriosos del món occidental. Ressalto aquest punt per fer front al lloc comú que “Espanya és un dels estats més descentralitzats” que tan freqüentment utilitza la dreta.

I és que l’Estat Espanyol no simplement ha utilitzat les anomenades lleis de bases per laminar i homogeneïtzar les competències autonòmiques en matèria recaptatòria, cal no oblidar la sistemàtica actuació del Tribunal Constitucional parant qualsevol iniciativa al respecte (últimament s’ha pogut veure aquest aspecte amb tota la cruesa possible en el cas de Catalunya).

Tampoc es pot oblidar que, en competències compartides és possible que la legislació establisca que estat i comunitats han de dur a terme polítiques públiques de forma conjunta, però que de facto això no es produïsca perquè l’Estat pot tenir la clau de volta.

Aquest fet es pot veure clarament en la qüestió del finançament: per moltes atribucions i competències que reben les CCAA, si no reben el nivell òptim de finançament associat és difícil que aquesta atribució es puga exercir com a tal. Aquest és el principal problema del País Valencià (juntament amb el Principat i les Illes): no es poden exercir certes competències en la seua totalitat , malgrat que teòricament les puguen tindre formalment atribuïdes.

L’Agència Tributària Valenciana no aporta res de nou al respecte. Podrà modernitzar, racionalitzar però dins dels límits del sistema del 78.

Cal ressaltar aquest fet, ja que en molts mitjans i notes publicades pel que fa a l’aprovació dels estatuts s’han barrejat dos conceptes que poden dur a crear falses expectatives, a crear una “falsa il·lusió” en una part important de la nostra població: “autonomia i independència”.

Els tirs no hi van per aquestes contrades.

Tres són els indicadors per mesurar el nivell d’autonomia real:

1) La capacitat legislativa: la qual té en compte el grau en què les autoritats regionals poden codeterminar/codecidir la legislació estatal.

2) L’anomenat control executiu: grau en què “les regions” poden codecidir les polítiques estatals a través de trobades intergovernamentals amb capacitat legal de decisió.

3) L’autonomia fiscal: analitza el grau en què els representants regionals poden decidir la distribució dels ingressos generats a partir dels impostos. Aquesta capacitat d’actuar en polítiques públiques situa als territoris de parla catalana molt lluny de la realitat del que són estats federats com ara Canadà o Suïssa.

A més, el grau d’influència de les regions en la reforma constitucional és zero. En els estats federats es requereix una doble majoria per aprovar qualsevol reforma de la constitució: a nivell de ciutadans i a nivell d’estats federats.

Aquest és el camí de l’autèntica autonomia/sobirania i no l’associada als estatuts de l’Agència Tributària Valenciana.

No podem esperar res en aquest camí cap a l’autèntica autonomia d’aquest govern. Estan en el camí de l’estètica i la cosmètica. Els estatuts de l’Agència Tributària representen això. És l’únic, per altra banda, que està permés pels actuals exegetes de la Constitució del 78.

Celesti Gimeno

Autor de 'L'espoli fiscal valencia'

Esquerra Republicana del Pais Valencià

next