Vivim dies que són anys d’incertesa i pobresa per al camp valencià, en especial, per a tota la geografia del taronger, on dècades passades era sinònim de prosperitat, treball i esperança. I com fa anys, la sentència per a la nostra agricultura ve des de Brussel·les.
La resposta obtinguda esta setmana de la Comissió Europea al clam unitari per la taronja valenciana ha estat, efectivament, una decepció. “Indignant” per l’actitud del Comissari d’Agricultura, segons la delegació valenciana que ha acompanyat la nostra consellera, Elena Cebrián, a Brussel·les. “Desconeixement de la realitat i poca autocrítica”, en diuen, en una campanya veritablement desastrosa per a milers de famílies valencianes, almenys fins ara.
Les raons d’esta situació vénen de lluny i, de fet, no en són poques, tal com han explicat les organitzacions agràries que, tots a una veu, han fet pinya per exigir accions concretes a la Comissió Europea i al Ministeri d’Agricultura. Tal com m’exposava Carles Peris esta setmana en les Corts, sintèticament, es tractaria de tres objectius:
Aplicar la clàusula de salvaguarda a les importacions de països tercers.
Control fitosanitari i seguretat alimentària, contra els pesticides il·legals.
Ajudes compensatòries als citricultors que enguany ho han perdut tot .
El passat dilluns, dia 21, unes hores abans que milers de persones exigiren respostes en 68 localitats, la Comissió Executiva de la Unió de Llauradors em feia partícip de les causes de la crisi, i en particular dels efectes de l’augment de les importacions de fruita, en un any especialment complicat. “Per la dignitat dels llauradors”, la plataforma unitària integrada pels sindicats agraris, amb el suport de molts ajuntaments, exigeix que defensem la citricultura.
Personalment, crec de tot cor que és una demanada a atendre, perquè la taronja és una activitat clau per al nostre sector agroalimentari, per a la nostra economia, i perquè és una barbaritat abandonar milers d’explotacions agràries que conformen el nostre paisatge litoral, la vida dels nostres pobles. Hem d’estar units per a exigir-ne solucions, i haurem d’assolir consensos polítics per tal d’organitzar les respostes, tant en l’àmbit productiu, com en el comercial, i també en el polític.
Les causes són conjunturals i estructurals. L’extraordinària oferta de fruita de països tercers (1,5 milions de tones enguany), coincideix en un sector malmès, ferit des de fa anys. Siguem autocrítics. És clar que la gota que ha vessat el got enguany ha estat un tractat comercial firmat (i, molt de compte, ratificat pel Senat amb majoria del PP) amb clàusules notòriament perjudicials per coincidir amb l’oferta valenciana, la qual cosa amenaça el futur de la nostra citricultura. L’administració espanyola i la Comissió Europea no podem restar immòbils. Planificar en l’hemisferi sud el canvi varietal per fer coincidir amb l’entrada natural de les nostres taronges, no és lògic ni gratuït: té conseqüències. I tant.
Això no obstant, eixa no és l’única amenaça. Els valencians som Europa. Ací hem perdut vint anys, sense polítiques agràries, sense fer una aposta per un sector agrari viu, actiu, professional, distrets encara per la quantitat i no per distingir i fer valdre la qualitat; desmembrant l’organització del sector, en lloc de millorar les estructures agràries, les organitzacions de productors i d’enfortir les relacions interprofessionals. Fa dos segles que oferim la fruita daurada. Fa 50 anys abastíem el mercat mundial de cítrics i teníem interlocució directa a Brussel·les, sense ser membres d’eixa CEE que començava a caminar! Europa no és el problema.
El que ens passa enguany, tot plegat, són símptomes d’un fracàs col·lectiu. ¿Que són les vendes a “resultes” (vendre sense preu!) o les vendes a pèrdues dels centres comercials? Què vol dir oferir taronges de l’hemisferi sud a València, amb 50 plaguicides tòxics, prohibits en Europa. L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i l’Agencia Española de Consumo, Seguridad Alimentaria y Nutrición (AESAN) com també la ciutadania no podem restar immòbils: exhaustius controls, per una banda i no comprar eixos productes contaminants per a la salut per una altra. No només és una qüestió d’economia. És una qüestió de salut.
Hem de repensar què fem, com ho fem i per a què. No podem perdre més temps si volem assegurar la sostenibilitat de la citricultura. La unitat que s’està expressant ara davant la crisi, és la nostra principal via per enllestir les solucions. I dos idees bàsiques més: Sense llauradors no hi haurà agricultura. I sense recursos públics –i suficients- no pot haver organitzacions potents i estructures agràries adients per assegurar la dignitat del camp valencià.
En esta legislatura les Corts han treballat més que mai en la dotació legislativa per als canvis que necessitem. La nova llei d’estructures agràries o la llei de contractes agraris en són dos exemples. Però necessitem un finançament autonòmic just. Per això, hem de confiar en la continuïtat del consens entre totes les forces polítiques, econòmiques i socials en l’agenda valenciana, on caldrà inserir un pacte agrari per assegurar la continuïtat d’un ofici ancestral i determinant de la nostra personalitat com a poble, l’activitat agrària. Perquè volem continuar disposant d’aliments sans i pròxims, perquè apostem pel manteniment dels nostres pobles i del nostre paisatge, perquè volem posar fi al despoblament de zones rurals i perquè amb explotacions sostenibles i rendibles farem possible que moltes persones tinguen un projecte de vida digna i de futur connectada amb la terra. La partida del camp valencià s’hi juga molt el mes de maig i és fàcil saber qui està a favor.
