La setmana passada un amic va complir vint-i-sis anys. La pregunta era obligada: et sents diferent?. “No, realment em sent igual.” En un moment sembla que canvie tot, els trenta estan més a prop que els 20. D’un minut a l’altre en tenim vint-i-sis o canviem d’any. Però, realment canvia tot en 60 segons? Per què determinem els canvis com a fets puntuals i aïllats? Atribuïm, per exemple, la fi de l’Edat Antiga a un número concret: l’any 476 del calendari cristià. És l’any que caigué l’Imperi Romà occidental. Realment caigué un imperi sencer en un any i un dia concret? Aparentment podem pensar que aquest desmembrament de l’Imperi es degué a la deposició de l’últim emperador romà. Però una de les moltes altres causes d’aquesta caiguda ens presenta una altra forma d’analitzar la història que tal vegada no és tan coneguda: l’energia de què disposava la societat romana.
Ens ensenyen la història com una línia. Una successió de períodes on la societat s’organitza de formes diferents. Prehistòria, Època Antiga, Edat Mitjana, Moderna i Contemporània. Certes branques acadèmiques, encapçalades per Wrigley, però, també descriuen els períodes històrics d’acord amb les quantitats d’energia que les societats humanes són capaces de dominar. Així, diferenciem tres grans èpoques. A la primera, els éssers humans no controlàvem cap mena d’energia aliena a nosaltres mateixos. Caçàrem mamuts i recollírem baies fins a aproximadament el 13000 aC. A la segona, dominàvem l’energia d’altres éssers vius. Construírem, per exemple, grans imperis agrícoles que gastaven animals de tir per augmentar la producció. Finalment, hem arribat a una tercera etapa on controlem també l’energia dels elements d’origen mineral, com el petroli que s’utilitza per moure la maquinària de les grans plantacions de cereals.
A la primera etapa, les societats de caçadors recol·lectors no presentaven tantes jerarquies socials. Alguns autors expliquen que les desigualtats de gènere eren pràcticament inexistents. El temps i el treball eren repartits de forma igualitària entre tots els membres. El primer gran salt va ocórrer quan els humans descobriren (que no inventaren) l’agricultura i la ramaderia. Així, de disposar únicament de l’energia humana pròpia, les societats dominaren elevades quantitats d’energia d’origen orgànic que podien utilitzar per a construir societats més complexes, però també més desiguals. Mentre els agricultors produïen aliments per a tothom, els nobles i sacerdots es dedicaven a la guerra i la religió. En aquest període començaren a desenvolupar-se grans imperis, com l’Imperi Romà, predominantment agrícola. La seua economia depenia de l’energia obtinguda de l’esclavitud que provenia de conquestes territorials. Com molts historiadors sostenen, una de les causes més importants de la caiguda de l’Imperi Romà va ser l’absència de nova mà esclava derivada precisament de la carència de noves conquestes. És a dir, fou l’esgotament de l’energia que movia l’Imperi allò que el portà a la seua desfeta. El que arribà després és ben conegut per tothom: barbàrie, foscor i desgovern.
El pas de la segona a la tercera època de què parlàvem suposa la utilització massiva dels combustibles fòssils. La màquina de vapor, el ferrocarril i els cotxes caracteritzen una economia inorgànica, basada en l’aprofitament energètic de fonts minerals: carbó, petroli i gas. Un fet que, com sabem, ha fracturat la forma en què la humanitat conviu amb el planeta. Energia abundant i barata. Atributs que han comportat un creixement amb dos vessants: riquesa, però amb una lacerant desigualtat. Si el primer salt augmentà la complexitat de les societats, però també les desigualtats; el segon no s’ha quedat enrere. No cal més que mirar al nostre voltant o llegir un informe d’Intermón Oxfam segons el qual 26 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial, més de 3,6 milers de milions de persones!
Igual que se li acabaren els esclaus a Roma, els combustibles fòssils se’ns estan acabant a nosaltres. Ocorrerà no només per motius mediambientals, sinó també per motius físics. Escipió, Juli i Trajà pensaven que Roma no acabaria mai. Nosaltres deuríem ser conscients que res és per a sempre. Tots els indicadors mostren que no disposarem d’una energia barata i abundant. L’èxit de l’acumulació capitalista ha acabat amb ella; l’economia inorgànica mor d’èxit. En les nostres mans recau la responsabilitat de començar a planificar un futur amb menys energia, però també on revertir les desigualtats actuals. Perquè si no, la història ja ens conta el que ocorrerà: barbàrie, foscor i desgovern. Allò que diversos autors ja han anomenat ecofeixisme: la tirania d’uns pocs per consumir energia i matèries primeres de forma il·limitada a costa d’una majoria en situacions cada vegada més traumàtiques. “La història no es repeteix, però rima”, deia Mark Twain. Llevem-li la raó, planifiquem la caiguda de l’economia inorgànica per transitar a un món millor.
