Veure les coses d'una altra manera

22 maig 2019 06:00h

De sobte un dia tornes a traure les sandàlies que estaven hivernant al fons d’aquell armari. Vas al mercat i et retrobes amb eixes cireres amb què saps que començaran les bromes dels teus fills a taula imitant unes arracades d’allò més apetitoses, amb els albercocs amb què cauràs en la temptació cada vegada que òbrigues la nevera i als quals tractaràs d’allargar la vida jugant amb el pinyol en la boca, amb eixe roig del meló d’Alger que és tot rialles i bons records.

Després passes per la paradeta de flors d’aquella dona i t’emportaries tot a casa per a vestir la terrassa de colors i olors. Penges aquelles bombotes que vas comprar per donar més calidesa, si cal, a les nits de lectures en silenci o compartides; a les de sopars i plans, i a les de sopars simplement.

Dius Bon dia als que et creues pel camí i en eixa salutació queda implícit un estat d’ànim diferent. És un Bon dia de “realment em fa igual si tinc tota la casa potes en amunt. Pense fer-me un vermutet al sol”. Fins i tot et compres un gelat de dos boles i zero remordiments –almenys de moment–. Sí, arriba eixe dia que la primavera ho canvia tot. O almenys fa que mires les coses d’una altra manera. Llàstima que l’endemà comproves que la primavera sols ha quedat per als anuncis dels grans magatzems i et toque tornar a deixar apartades de nou les sandàlies, o aferrar-te a elles però conscient que portaràs els peus més gelats que el granissat que et crida des de darrere d’aquell aparador però al qual ara mires amb absoluta indiferència.

I et creues amb aquella colla de jóvens que, malgrat que el temps diga el contrari, continuen en primavera, i aleshores penses que no sols fa ràbia que la primavera només haja estat una il·lusió, sinó també que la joventut i certs somnis queden ja tan lluny. En eixe instant tornes a pensar que, com aquella sèrie que vas veure la nit anterior, muntaries al primer cotxe que passara amb destinació desconeguda i mal de panxa davant un futur incert. Però l’únic que passa és el camió del butà i optes per repensar-t’ho; a veure si en uns dies més és de veres que arriba eixa primavera que tot ho cura i que fa que les coses es vegen d’altra manera.

Amb eixa esperança arribe a la “caseta” i ahí està ma mare, asseguda al balancí de sempre, en aquell en què m'adormia i en el qual l’he vist adormir els meus nebots i els meus fills mentre cantava aquella tonadeta que d’infantil tenia ben poc però que a ella li anava bé. Ahí, envoltada de geranis a una banda i a l’altra, com si s’haguera emportat totes les existències dels patis de Còrdova i contornà. Amb uns calcetins ben vistosos amb la paraula “Love” impresa entre dibuixos de maduixes i corets. I gaudint del dia, siga primavera o no, perquè divendres farà 91 anys i el sol fet de poder celebrar-ho ja és suficient per a veure les coses d’altra manera. Quantes coses em queden encara per aprendre d’ella!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next