Vindre valencià de casa

Imatge d'arxiu. 

Els debats parlamentaris, ho hem d’entendre, de vegades s’encenen. I quan s’encenen hom pot o bé perdre els papers o bé respondre amb serenor fent cas omís de les provocacions. En el cas que ens ocupa, no seré jo qui qualifique l’actitud de Manolo Mata (PSPV-PSOE) com a “perdre els papers”.

Permeteu-me que vos ho contextualitze. Durant una intervenció del Síndic del PSPV-PSOE a les Corts Valencianes, una diputada de la bancada popular li etziba “catalanista” i ell li respon –la traducció al valencià és meua–: “Catalanista ho serà vostè, mon pare és d’Alzira, ma mare de Carcaixent, sóc valencià, tota la vida he sigut valencià, mai he volgut ser una altra cosa… Ja vinc valencià de casa. Ja vinc valencià de casa. No em done lliçons.”.

Jo tampoc sóc qui, faltaria més, per donar lliçons al senyor Mata, de fet, ho dic sincerament, considero que és un dels parlamentaris més brillants que s’asseuen ara mateix a les Corts Valencianes. Però sí que em permetré fer alguna reflexió per si teniu a bé llegir-les.

El discurs del “catalanisme” per part de la dreta valenciana –valenciana des del punt de vista més purament gerogràfic– cansa, és cert. I cansa molt. Tots els qui no pensen com ells som catalanistes, de fet, fins i tot ho són aquells que més s’escarrassen a dir que no ho són. Jo, de fet, em reivindico catalanista, què li farem!? I entenc que l’esgotament davant un discurs de tan baix nivell com el que repeteixen les gramoles de la dreta faça que les respostes puguen arribar a ser igualment simplistes. I això no ens ho podem permetre.

Quan el senyor Mata fa dela seua valencianitat una reivindicació d’origen, cau en un parany. I tots aquells que se senten valencians, des d’un punt de vista primari, poden tindre la temptació d’aplaudir les seues paraules. I no, “vindre valencià de casa” no és una qüestió de sang. Tan valencià de casa pot vindre el senyor Mata com el senyor Abdullah o la senyora Petrescu, o la senyora Martínez o el senyor Garcia. I els seus pares poden haver nascut a Alzira, Casablanca, Bucarest o Granada.

Si a aquestes alçades del segle XXI, encara no hem entés que les adscripcions nacionals són voluntàries, que els llocs de naixement són accidentals –com els cognoms!–, no ens en sortirem. A mi, com a independentista, no m’importa qui vinga “valencià de casa”, m’importa qui vol fer del País Valencià, de la seua casa, la millor de les cases.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

next