Vint-i-cinc viatgers

M. Esperanza Esplugues M.
24 novembre 2019 06:00h
Wikimedia Commons

Quasi sense temps d’aprofitar unes vacances plenes de burocràcia i papers, en un temps en què no hi ha ningú en els estaments oficials que sàpiga què cal fer i amb un munt de papers que no sabem a on ficar i què hem de fer amb ells, després d’un estiu joiós d’exàmens i més exàmens, d’aprofitar totes les hores per a estudiar, per a preparar el que dir-li al tribunal que ens havia de jutjar i, com a reus, acceptar que érem vàlids per a treballar amb la societat o que caldria fer més mèrits, vaig arribar a classe el primer dia en un punt de la geografia on s’ajunta el mar amb els hivernacles dels cultius intensius per menjar verdures i fruites, i no imaginava del tot el que m'arribaria quan em van donar el llistat d’alumnes. La classe era una d’aquestes de xiquets de tot el món, vaig aplegar a contar fins a onze nacionalitats entre els vint-i-cinc xicotets passatgers d’aquest viatge de coneixements que devíem mamprendre en el curs tots junts, ells i jo. I juntament amb les nacionalitats estaven les llengües. 

M’havia tocat la maledicció bíblica de la Torre de Babel. L’esperanto del doctor oftalmòleg polonés Ludwik Lejzer Zamenhof, amb la possible etimologia d'esperança en un nou "pensament", crec que és la primera paraula que em va arribar al cap, i em vaig penedir de no fer-li més cas a mon pare, que és un apassionat d’aquesta llengua, cada volta que me l’ha volgut ensenyar i al meu professor de la Universitat que ens la nomenava, amb molt d’entusiasme, en les classes de l'assignatura de Lingüística com a llengua planificada i “construïda de nou” amb intenció d’universalitat. A més, i no sé per quina raó burocràtica, el meu primer dia de classe coincidia amb el Dia Internacional de la Traducció, món que era el que m’ajudava a viure i a subsistir econòmicament quan no tenia treball de professor, i em vaig aclamar a san Isidoro d'Estridon, primer traductor de la Bíblia, per traure trellat d’aquesta feina. 

Era difícil que coincidiren en la mateixa taula dos xiquets que s’entengueren, cadascú s’expressava en una llengua, i era la primera volta, en la meua curta experiència docent, que desitjava que parlaren entre ells encara que no m’escoltaren, volia que hi haguera comunicació, que era altra forma d'aprenentatge. Posàrem en marxa la pissarra electrònica i agafàrem les tauletes tàctils que cadascú tenia al davant, i que, hui en dia, són com a xicotets ordinadors, i amb aquestes tecnologies que vénen a ser com un modern esperanto, (no sé com però els xiquets de hui en dia ja naixen amb l’aprenentatge de la tecla que deuen prémer perquè funcionen i això no em va caldre ensenyar-li-ho a cap d’ells, cosa que m’alegrava molt estalviar-me perquè hauria segut difícil amb els meus curts coneixements tecnològics i amb “l’ONU sense pinganillo” com a oients) vàrem iniciar el nostre viatge.

Amb els dibuixos i les fotografies que es reprodueixen en aquests elements vam encetar els primers contactes, era per a tafaners i veritables estudiosos i altres investigadors de la llengua vore com cadascú nomenava la tomata, la creïlla, el cuixot, les hamburgueses, la llet, l’arròs… Fruites, verdures, carn, peixos, entrepans, sàndvitxs... Els menjars primer que res, després va vindre la roba, els utensilis d’ús comú, les eines d’anar a costura: llibres, bolis, llibretes, papers, llapis, colors… El treball es complicava i això que no hi havíem escomençat de debò. Agafant una mena de confiança vaig preguntar noms i països d’origen, em creia que amb els noms i la geografia no tindria cap problema, però comenceu a parlar i voreu quines diferències, el nom de Jordi el vaig sentir fins a cinc voltes i em costava reconèixer-lo en Girgel (dialecte austríac), Jirka (txec), Jordan (albanés) o Jurga (rumano), i en xiques a més del Maria era difícil d’entendre altres noms com Aamal, Jalila, Najma, Cosima, Ileana, Doina… I molt més encara, buscar-li una equivalència que, segur, la tenien. 

Em semblava que era jo el que havia d’escomençar a aprendre de nou i estava fent un curs accelerat de coneixements per als meus viatges del nord d’Àfrica i l’Europa de l’Est, eixos deliris ajornats una i mil voltes per la peremptòria necessitat de prioritzar primer que res el treball fix que em llevara les preocupacions diàries del menjar i el viure. M’imaginava que en pocs dies ja sabria menejar-me pels països dels meus somnis perquè els noms dels menjars, d’allò més important a l’hora de viatjar, els tindria més que coneguts i tal com anaven les coses, m’estalviaria un fum de diners en les classes de qualsevol acadèmia o escola d'idiomes. Però per l’altra part, el cas és que no veia massa clar el meu futur com a mestre si els meus alumnes no aprenien tot el que posava la programació, i de moment amb les tauletes tàctils l’únic que estava aprenent era jo. Els meus alumnes les empraven i, com jo estava desitjant, als que no li funcionava alguna cosa, s’acostava al company del costat per veure que havia fet i amb eixa mitja llengua de signes i tecnologia s’entenien davant d’una necessitat comuna, em veia amb molt de treball per davant i cada volta més lluny d’aquelles classes idíl·liques i somniades en els que tots t’entenen i aprenen al mateix temps. Em calia trobar el com per a passar als papers i als llibres i que, a la fi del curs, siguen capaços d'embastar paraules, frases, redaccions, dictats i qualsevol escrit que calga per a aprendre i poder promocionar adequadament dins dels currículums i les programacions d’anar a costura d’aquests xicotets viatgers de “l’ONU sense pinganillo” .

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next