Vint-i-dos d'agost

22 agost 2019 06:00h

De nou vint-i-dos d’agost. Aquesta matinada hi ha qui ha pujat a l’Alt de Guissop per tal de celebrar el natalici del narrador i gramàtic Enric Valor i Vives (1911-2000). Un dels pilars de la cultura valenciana del segle xx.

No sé si als Estats Units, aquest mateix dia, un grup de gent s’aplega per a celebrar el natalici dels escriptors Dorothy Parker o Ray Bradbury.

Jo també vaig nàixer un vint-i-dos d’agost, un dia o altre havia de fer-ho, no és res d’especial, a la classe d’EGB n’érem dos els nascuts aquest dia.

Nàixer un dia com aquest, en ple estiu, m’ha obligat a celebrar-ho sovint lluny de casa.

En passar la Mare de Déu d’Agost, cada any, d’una manera automàtica, comence a fer inventari. Fer inventari a una certa edat és perillós, ja que es visibilitzen les pèrdues, els fracassos, les oportunitats, els errors comesos i les absències, ai, les absències! Parle només de les individuals i, encara que estic temptat, no ho faré de les col·lectives, que n’hi ha per a donar i vendre.

Les ponentades que intermitentment hem anat patint des del mes de juny encara ho fan més pesat. Hi ha qui m’acusa, després de llegir alguna de les columnes setmanals que publique en Diari La Veu, de ser un pessimista, així que enguany no he fet inventari.

Per a traure’m del cap certes cabòries, he tornat a Josep Pla. Tots els estius llig algun llibre de l’empordanés. La seua prosa em fa sentir còmode, com a casa. Enguany he llegit Cabotatge mediterrani, un títol que m’ha regalat el poeta de Bonrepòs i Mirambell Alexandre Ros. És el dietari d’un viatge en vaixell amb el qual Pla recorre les costes de França, Itàlia i Grècia, des del port de Barcelona fins al d’Atenes, passant pel de Tarragona, València, Marsella, Nàpols...

Pla és un dels grans prosistes de la nostra literatura. Com ho són Mercè Rodoreda, Joan Sales o Joan Fuster. No descobrisc res, ja ho sé, però hi ha coses que sempre cal tornar a dir.

La lectura m’ha fet oblidar de mirar-me en l’espill i buscar d’una manera obsessiva, sota els solcs que conformen les arrugues, el temps perdut. Ray Bradbury escrivia en la novel·la Fahrenheit 451: «Potser que els llibres ens traguen una mica d’aquesta foscor. Potser eviten que cometem els mateixos condemnats i absurds errors». Potser.

L’estiu que ve tornaré a Enric Valor, em rellegiré el Cicle de Cassana, tres novel·les on el de Castalla recupera la memòria col·lectiva de la primera part del segle xx. Ja ho veuen, un altre inventari dels fracassos i de les oportunitats perdudes.

Mentre una bona colla de valencianistes pugen a l’Alt de Guissop per a honorar la memòria d’Enric Valor, una vegada més he entrat nu en la mar esperant l’eixida del sol.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next