La violència masclista és un fenomen que, malauradament, ha tingut lloc en tots els temps i en totes les societats. Per a entendre la complexitat d’aquest tema és important diferenciar la violència de gènere i la violència domèstica, atés que quan parlem d’aquestes dues tipologies delictives, tot i que tenen una base comuna –en tant que es donen en el si familiar– no ens referim a la mateixa realitat en ambdós casos. Les principals diferències entre elles són la causalitat del delicte, és a dir, la raó en la qual l’agressió es recolza, i els subjectes participants en aquesta.
D’una banda, pel que fa als subjectes a qui presta atenció la teoria del delicte, en primer lloc s’hi troba el subjecte actiu, que és la persona que comet l’il·lícit penal, és a dir, l’agressor. D’altra banda, hi ha el subjecte passiu, que és la persona que pateix el mateix fet delictiu i les seues conseqüències, és a dir, la víctima.
Violència domèstica i violència de gènere: diferències
La violència domèstica, per tant, són totes aquelles agressions materialitzades contra membres del nucli familiar per part d’una altra persona de la mateixa família, sempre que entre elles hi haja convivència. D’altra banda, amb el terme violència de gènere ens referim a un tipus de violència exclusiu i específic, exercida per part dels homes contra les seues parelles femenines.
Així, en la violència domèstica qualsevol persona pot ser tant agressor com víctima. Parlem de violència domèstica quan, per exemple, un fill o filla agredeix el seu pare o a la seua mare; quan l’home agredeix els sogres o els cunyats, i també quan és la dona qui ho fa, o quan la dona agredeix l’home o els fills o filles. És a dir, la violència domèstica serà aquella produïda entre els membres del nucli familiar, amb l’únic requisit de la convivència, i pot ocupar qualsevol persona el paper d’agressor i el paper de víctima.
Per la seua part, la violència de gènere és una violència focalitzada, en la qual l’agressor sempre és l’home i la víctima sempre és la dona. Sempre que entre ells hi haja una relació d’afectivitat o n’hi haja hagut, encara que no hagen conviscut mai. Així ho mostra la legislació espanyola al respecte.
Aquesta diferència, no obstant això, no la trobem reflectida en la realitat jurídica fins al 2004, any en què veu la llum la Llei Orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Serà ací quan comencen a diferenciar-se legalment els dos conceptes.
En aquest punt, esdevé necessari plantejar-se per què és necessari extraure de la violència domèstica aquelles agressions per part dels homes cap a les dones. També és possible preguntar-se si les relacions de parella heterosexuals són l’únic espai en el qual podem veure i viure violència masclista.
Un segle de passos endavant
La violència cap a les dones ha existit sempre, però aquesta ha quedat amagada sota la falsa premissa que és una cosa privada de cada parella, tot i que les xifres de víctimes per violència masclista són tan altes que l’OMS s’hi refereix com una “pandèmia”.
La preocupació social per la violència dins la llar no creix fins a les dècades de 1960 i 1970, amb l’auge del pensament feminista. Dins d’aquest moviment comença a qüestionar-se que la violència intrafamiliar siga un assumpte privat, especialment la dirigida de forma sistemàtica cap a les dones. No és fins a l’any 1979 quan trobem legislació internacional que fa referència a aquesta violència dirigida dia a dia cap a les dones. L’organisme del qual emana és l’Organització de les Nacions Unides (ONU), en la seua Convenció per a l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones. Ja a partir de la dècada del 1990 comença a plasmar-se la creixent preocupació social i política cap a la violència que reben les dones en l’àmbit familiar, especialment l’exercida per part de les seues parelles masculines. Comença a distingir-se també entre violència de gènere i violència domèstica.
A l’ordenament jurídic espanyol no es tipifica la violència domèstica –aquella produïda en el si de l’àmbit familiar– fins al 1989, quan en l’article 425 de l’anterior Codi Penal es sanciona la violència física sobre el cònjuge o sobre la persona a la qual s’estiga unit per anàloga relació d’afectivitat, o sobre fills i incapaços. Posteriorment es van afegint més matisos al delicte de violència domèstica. De manera que s’acceptarà la violència psicològica; se li afegeix a la parella també l’exparella com a subjecte passiu de l’agressió; s’augmenten els subjectes passius, incloent-hi els ascendents i descendents de la parella, i comença a parlar-se ja del concepte de ‘maltractament habitual’.
Aquest nou tipus de maltractament habitual és molt interessant, ja que possibilitarà penar actes d’agressió, encara que aquests no s’hagueren comés contra la mateixa persona. Allò que s’està castigant, doncs, és una personalitat violenta dins la llar, que no està respectant la integritat física i moral de les persones amb què conviu.
No obstant això, el major pas fins al moment contra la violència de gènere no es dona fins al 2004, moment en el qual naix la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere. En aquesta, la violència de gènere queda definida com a tot aquell acte de violència física, psíquica o sexual dirigida cap a les dones per part dels homes que són, o han sigut, parella –encara que no hi haja hagut convivència–. El terme de violència de gènere permetrà, doncs, distingir la violència que podem anomenar ‘comuna’, d’aquella dirigida contra les dones per raó del seu gènere.
I ara, què?
La Convenció per a l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones de l’ONU –a la qual es feia referència abans– defineix la violència de gènere com “tot acte de violència basat en la pertinença al gènere femení que tinga o puga tindre com a resultat un mal o patiment físic, sexual o psicològic cap a les dones, així com les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la privada”.
Aquesta definició de violència de gènere va més enllà de la donada per la legislació espanyola, segons la qual aquesta només pot donar-se dins de l’àmbit d’una relació afectiva heterosexual. Aquesta definició, no obstant això, es contraposa a la mateixa Exposició de Motius de la Llei 1/2004, en la qual s’identifica la violència cap a les dones com el “símbol més brutal de la desigualtat existent en la nostra societat. Es tracta d’una violència que es dirigeix cap a les dones pel fet mateix de ser-ho, per ser considerades pels seus agressors com a mancats dels drets mínims de llibertat, respecte i capacitat de decisió”.
Crida l’atenció que aquesta Exposició de Motius de la Llei Orgànica 1/2004 accepte la violència de gènere com un problema estructural arrossegat històricament però que, alhora, en el seu primer article, done una definició tan reduccionista d’aquesta, ja que la limita a una violència desenvolupada en les parelles heterosexuals. La realitat és que aquesta violència és el producte d’unes relacions de poder desiguals entre els gèneres, les quals brollen d’un sistema de dominació social que rep el nom de ‘patriarcat’.
La violència és el símptoma d’una malaltia anomenada ‘patriarcat’
Definim el ‘patriarcat’, doncs, com la situació de dominació i opressió històrica dels homes cap a les dones, des d’allò merament privat –com ho és el si familiar–fins a allò purament públic –com ho és el sistema d’organització de les societats–. Així, dins d’aquest context de desigualtat i discriminació, no visibilitzat fins fa només un grapat d’anys, naix i es reprodueix la violència de gènere com una conseqüència lògica d’aquest menyspreu cap als drets fonamentals de les dones.
A més, la finalitat última de l’agressió patriarcal és mantindre intactes les estructures de dominació i subordinació que hi ha entre els gèneres. Per tant, la violència de gènere és instrumentalitzada per l’agressor, encara que a simple vista les agressions no tinguen una motivació concreta.
Com veiem, la violència masclista té unes causes específiques i és precisament per les quals es converteix en una tipologia delictiva pròpia, separada de la violència domèstica, perquè cadascuna ha de ser abordada d’una manera diferent.
La violència de gènere –aquesta realitat complexa que sobrepassa els límits de la relació de parella heterosexual– es nodreix de prejudicis de gènere que apareixen en tots els àmbits, no només en l’afectiu. Així ho reconeixen també altres instruments internacionals com el Conveni d’Istanbul. Segons aquests, l’assetjament sexual laboral és violència de gènere. També ho són els matrimonis forçats i la tracta de dones i xiquetes amb fins d’explotació sexual. És per això que es considera reduccionista la definició de violència cap a les dones que dona la legislació espanyola.
Finalment, és interessant atendre el concepte ‘persona especialment vulnerable’ de què parla l’article 173.2 del Codi Penal. Segons aquest terme, la violència domèstica naix per la mateixa organització jeràrquica de la institució familiar, en facilitar unes estructures de dominació i subordinació i, per tant, el domini d’un membre sobre altres més febles. Aquesta vulnerabilitat de persones ancianes, malaltes i xiquets i xiquetes ve determinada per la seua naturalesa física. Per la seua part, l’especial vulnerabilitat que la llei entén que les dones tenim, no ve determinada per una especial indefensió, sinó per la mateixa estructura social de dominació masculina en la qual socialitzen.
En conclusió, aquesta violència a la qual ens referim és de difícil erradicació. Ja que es gesta en el si d’una societat profundament patriarcal, en la qual s’educaran les noves generacions –i de la qual extrauran els patrons de comportament que reproduiran durant tota la seua vida adulta–. Per això, es fa necessari que la lluita contra la violència masclista comence en les esferes primàries de socialització de les criatures, a través de mesures de prevenció basades en la tolerància, el respecte i la igualtat de totes les persones.
