Vols muntar a ma casa?

10 abril 2019 06:00h

Llegia fa uns dies un article sobre les frases que més il·lusió ens fa escoltar. Bé, sobre les frases que suposadament més il·lusió ens fa escoltar, que això de generalitzar mai m’ha semblat bona idea. Una de les que encapçalava la classificació era, vols muntar a ma casa?; em va fer gràcia perquè eixa mateixa setmana jo havia fet eixa pregunta i, en vista del que va passar posteriorment, crec que l’article estava ben encertat. Sí, definitivament, la meua pregunta va fer immensament feliç aquell home. La seua resposta, no tant a mi.

En altres circumstàncies o en qualsevol sèrie de Netflix que es pree, el trajecte fins a casa ja hauria estat carregat de desig elevat a la màxima potència. En el meu cas sols va haver eixe interés desmesurat pel temps que ens entra només tancar-se les portes de l’ascensor. En una mil·lèsima de segon em vaig sentir com tota una experta en interpretació d’isòbares –jo, si em pose, em pose–. I ni tan sols vaig deixar una mínima possibilitat perquè se m’apareguera l’esperit del Padre Faustino plantejant-me allò de Hija, ¿cómo vas de pureza? i altres qüestions per l’estil, fruit d’eixa educació carregada de culpa que aflora inconscientment a la primera de canvi. Clar que tampoc era el cas.

Amb els tòpics sobre la necessitat de pluja i els pronòstics catastrofistes per als plans de Setmana Santa ja n’hi havia prou. El meu oferiment no portava associat cap plaer –almenys per a mi– sinó que responia més bé a una necessitat. La necessitat que aquell home em donara pressupost per a canviar una finestra que estava demanant la jubilació a crits. I sí, em va donar el pressupost corresponent i ahí va ser quan mentalment vaig vore com començava a levitar fins a arribar a l’èxtasi. Just en aquell moment vaig saber que la meua pregunta havia aconseguit l’efecte desitjat segons article, de la mateixa manera que també vaig començar a plantejar-me que potser la finestra en qüestió tampoc estava tan perjudicada.

Jo sols volia canviar una finestra, no demanava que tinguera vistes al mar ni perdre l’àncora com cantaria Llach, però, sens dubte, aquella xifra no podia significar més que el pressupost portava les vistes afegides.

I així, sense més, el que podria haver sigut l’argument perfecte per a una pel·lícula d’amor i complits hiperbòlics, es va convertir en un thriller sense opció ni tan sols a un gris clar per més que haguérem tingut Cornualla o la mateixa torre Eiffel com a escenari de fons.

Ho vaig intentar amb altra de les frases d’aquell article a veure si ahí millorava la meua sort. L’elegida aquesta volta va ser le ha salido a devolver, i no, tampoc vaig poder ser feliç per aquest costat. De manera que, decidida com estava a continuar aferrant-me a la felicitat, encara que fóra allunyada de les conclusions d’aquell article, vaig arriscar al màxim i em vaig comprar un croissant de xocolate, d’eixos que encara estan calents i quan pegues el mos goteja pertot. Mira, em queda l’últim, em va dir el forner, i aleshores vaig saber que per fi havia trobat una frase amb felicitat incorporada.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next