L’allau electoral no frena i ara tornem a estar davant una nova “festa de la democràcia” en què l’esgotada ciutadania ha de triar els seus representants a casa i a Europa. Un sufragi complicat que es mimetitza per la baixa participació que acostumen a tenir ambdues, ja que sembla que les eleccions autonòmiques i estatals tinguen un gran ressò que evita la major abstenció que es produeix a les municipals i sobretot a Europa, que queda molt allunyada dels interessos més humans de la societat. Entremig, una altra campanya plena de mentides, promeses, baralles, insults, retrets i una mostra més del perfil baix amb què compta la política hui en dia.
I com cada cop que es plantegen unes eleccions d’aquest tipus, tenim la sort d’escoltar de veu dels personatges més “responsables” de la nostra societat, l’argument “irrefutable” que qui no vota no té dret a opinar. És cert això? Comprem aquest feble argument? Evidentment, no, perquè en molts casos l’opció de no votar es produeix per raons absolutament democràtiques, raonades i formades; de fet, un no vot és una opció política més que ha de tenir cabuda com a indicador dintre dels resultats electorals. El que passa però, és que els principals actors polítics tenen molt a l’abast la possibilitat de condemnar l’electorat si no diposita la papereta a l’urna amb el tebi però exitós argument de la manca de responsabilitat ciutadana de qui no exerceix un dret universal com del sufragi. Fals.
El problema de tot plegat és la tendència que tenim com a societat a classificar a tothom d’acord a uns patrons comuns, és a dir, en el mateix sac dels qui no participen posem els qui no ho fan per conviccions ideològiques fermes i els qui simplement deixen de votar per manca d’interès o per altres motius que defugen els ideològics, i això, és força perillós perquè no és just. Hem de ser conscients que el dret a sufragi és lliure i, per això, no exercir-lo està reconegut a la Constitució com una opció vàlida per a l’electorat, a diferència d’altres països on no el pots defugir. Per tant, cal evitar els arguments ofensius dels qui demanen el vot per pura ànsia de poder, i respectar definitivament l’opció lliure de no votar.
De fet, ara mateix podríem plantejar fins i tot el valor dels vots que es recullen a les urnes perquè evidentment només responen a situacions eventuals sense cap tipus de recorregut ideològic. També a campanyes alarmants que prediuen l’adveniment del mal i del caos si no es vota, com ha passat en les darreres eleccions, que ha tornat a pujar de participació per una campanya intensa que ha situat l’extrema dreta com a enemic de la pau i de l’ordre.
En aquest context, el votant ja no exerceix el seu dret per una raonada decisió ideològica, ni tan sols diria que és una decisió política, sinó que ara per ara el vot és un recurs estratègic que s’esbiaixarà cap a un costat o l’altre depenent dels interessos o de les urgències de qui el demana.
Potser és cert que aquesta nova manera de participació ha eliminat el fins ara insuportable bipartidisme, com també ho és el fet que a les municipals el vot té unes connotacions especials. Però podem pensar només per un moment que l’opció de no votar arribara a més del 60% o, com en Assaig sobre la lucidesa, de Saramago, la societat no anara a votar massivament… què hauríem de fer? Validar-les? De moment, potser no hauríem de condemnar-ho.
