Xaloc

25 juny 2019 06:00h

El xaloc bufa des de fa dies, la terrassa és plena de terra roja i durant el dia abaixem persianes i tanquem totes les portes i les finestres. Mentre Jan esgota els últims dies de l'escoleta i jo intente endevinar com acabarà tot açò, aprofite per continuar amb la lectura de Sanmao i la seua vida al Sàhara. Em va sobtar l'entusiasme amb què Iolanda Batallé me l'oferia, no responia a la simple relació d'un editor amb el seu autor i per això vaig decidir que l'havia de llegir quan el llibre em cridara.

Els espanyols abandonaran la colònia amb aquella barreja de menyspreu, de sentit de la propietat i orgull de no haver volgut conèixer com eren els habitants de la terra que trepitjaven. El final del llibre bé que es mereix un lloc especial i és per això que, tot i la calor, el fique a la motxilla i munte en bicicleta. El camí cap a Santa Maria la Palma ofereix l'ombra dels eucaliptus i el vent és favorable. Decidisc a l'últim moment girar a mà dreta, aventurar-me cap a Argentiera, aquest lloc que sempre m'ha fascinat des de la primera vegada que vaig arribar a l'illa.

La calor és insuportable quan arribe a l'antiga mina, abandonada als anys seixanta. Mentre mire les cases i l'estructura principal de la mina, un lloc perfecte per fer un western; pense en un Balzac que visitava aquest lloc fa més de cent vuitanta anys, en les primeres escenes de Boom, on es veu Elizabeth Taylor al llit, mentre li fan un massatge, les notes de fons de la cançó Lo país meu de l'alguerés Antonio Cao i de sobte, com un dimoni que s'apodera d'ella i li causa cruels contorsions. Tot seguit, Richard Burton que baixa pel que juraria que són aquests carrers.

Me'n torne i, abans d'arribar a Porto Palmas, a pocs quilòmetres de Palmadula, veig els murs del cementeri. Em desvie de la meua ruta, escodrinye l'interior del cementeri des de la porta, la terra recremada al centre, els nínxols que donen al nord… Arribe a l'altra banda del cementeri, m'assec a terra, recolze el llom en el mur que em protegeix del xaloc. Darrere meu, supose, les restes de persones anònimes que han contribuït a donar aquest aspecte al territori. La mar, fosca i brillant, més callada del que és habitual. Trec de la motxilla el llibre de Sanmao i l'acabe de llegir a poc a poc, assaborint cada paraula, com si en el món només hi haguera la seua veu, la mar i aquest xaloc que s'enganxa al paladar. Perd la noció del temps, en una hora com a molt el sol es pondrà i roman encara amb el llibre tancat damunt de les meues cames, observant la mirada de Sanmao, la mà immortal en l'intent d'apartar un floc de cabells, saber que d'un moment a l'altre tot canvia, que la vida t'expulsa del lloc que creies teu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next