Xarxes, poder de mercat i propietat col·lectiva

25 setembre 2019 06:00h
Imatge: UNSPLASH 

Vagues i manifestacions en 163 països. Més de 4 milions de persones de tot el món sortiren al carrer el divendres passat. Les conseqüències del canvi climàtic estan demostrant-se globals i no han fet més que començar. Tanmateix, el que sí que ha començat és l'articulació d'una potent resposta a escala global; els 'Fridays For Future' encapçalats per la joventut estan fent trontollar les actuacions de molts governs. Demanen accions, però caldrà tindre en compte si les decisions polítiques derivades de la pressió social acabaran incrementant les desigualtats o si, en canvi, aconseguiran garantir una transició justa amb totes les persones.

Una de les mesures estrela per a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle és, per descomptat, la instal·lació massiva de renovables al sistema elèctric. I és aquí, on cal anar amb compte i fixar-se en la lletra menuda. L'electricitat és una forma d'energia de la qual depenem absolutament i de la que cada vegada dependre'm més. Per a tindre electricitat a les nostres llars, una central l'ha de produir i mitjançant una xarxa de transport i de distribució, fer-la arribar fins a les nostres cases. Aproximadament, els costos d'aquestes dues xarxes (la de transport i la de distribució) suposen un 20% de la factura elèctrica o, en altres xifres, uns 7.000 milions d'euros anuals de tots els consumidors.

Xarxes elèctriques, un monopoli necessari per a les renovables

Les xarxes de transport i distribució són monopolis naturals. És a dir, les inversions necessàries per a la construcció d'aquestes infraestructures fan inviable la seua duplicitat perquè puguen competir diverses empreses. Com que determinen un bé públic com és l'accés a l'electricitat, les retribucions que reben ambdós subsectors són determinades per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). L'objectiu de les retribucions: garantir que les xarxes estiguen en bones condicions, que es facen les inversions necessàries per a futures infraestructures i assegurar un marge de benefici que tota empresa requereix per donar un bé o servei.

Les empreses encarregades d'aquests sectors, per tant, no han de competir amb ningú. Això els suposa una sèrie d'avantatges. Per ser monopolis, podrien augmentar el preu del servei que donen, ja que ningú més l'ofereix, per això la regulació del preu. Altres avantatges: control de dades i informació de milers d'usuaris, un coneixement de les infraestructures superior al que tenen els reguladors, una posició privilegiada per poder afavorir a empreses de la seua pròpia filial en el sector i una remuneració garantida per l'estat que els dóna una posició financera privilegiada.

Aquests avantatges també expliquen, però, la falta de transparència a l'hora d'accedir a moltes dades, la posició privilegiada que les companyies de generació tenen per a instal·lar noves renovables en les seues xarxes de distribució o unes dades de rendibilitat econòmica i financera superiors al 8% i 12% per una activitat assegurada i sense risc. No és d'estranyar que es neguen a les reduccions de retribució que proposa la CNMC i que demanen mantenir l'statu quo de les tarifes; aquestes xarxes són la gallina dels ous d'or per a les empreses.

Inversió i decisions urgents

La instal·lació de renovables al sistema comportarà inversions en infraestructura elèctrica, xarxes capaces de gestionar totes les plaques fotovoltaiques a les teulades dels edificis, molins de vent a petits camps i la gestió dels vehicles elèctrics. Tot açò passa per les populars renovables. Aquestes inversions les pagaran els consumidors mitjançant preus regulats que deuran avançar les empreses. És aquí on cal prendre decisions. Perquè les inversions actuals marcaran la propietat del sistema en els pròxims anys. En aquesta situació de necessari desenvolupament i manteniment de la xarxa per tal d'acollir unes renovables que demanen els carrers i amb les problemàtiques associades al poder de mercat dels monopolis naturals. El que sembla clar és que la panacea de la privatització dels 90 no ha resolt tots els problemes com ens van prometre.

Xarxes públiques, licitacions i cooperatives municipals

Hi ha diverses opcions per tal de solucionar el problema. Primer, sembla lògic que un recurs tan bàsic com l'electricitat és un bé comú, per tant la gestió i operació dels sistemes hauria d'estar en mans públiques, una idea plantejada fins i tot a informes energètics independents del govern conservador de David Cameron. La gestió de les xarxes elèctriques de forma pública permetria, a més, l'ús de la gran quantitat de dades necessàries per a aprofundir en la transició energètica, i ser conscient del potencial d'estalvi que tenim.

En segon lloc, hauríem de plantejar-nos qui ha de canalitzar les inversions, tindre en propietat i fer el manteniment de les xarxes. Certes posicions que advoquen per una major competència al mercat plantegen que la gestió d'aquestes xarxes siga subhastada per un termini d'X anys. Una espècie de licitació pública per al manteniment i per grans projectes d'inversió en nova infraestructura. Segur que els defensors de la competència de mercat estaran encantats de veure com eixos marges de beneficis es veuen reduïts per empreses que podrien fer el mateix per menys diners.

També existeixen altres possibilitats. Ara mateix pot semblar extraterrestre, però durant la major part del segle XX, la propietat d'aquestes xarxes de transport i distribució estigué en mans públiques o de cooperatives municipals. Després de l'escàs èxit de la privatització del sector, aquesta és una postura que està guanyant veus. El partit laborista britànic ho porta al seu programa i en Alemanya s'han creat més de 72 empreses municipals des de 2005, algunes en ciutats tan importants com Hamburg o Stuttgart. Davant el prejudici imperant sobre la manca d'experiència i mala gestió d'aquestes cooperatives, només cal mirar-se el melic amb els casos d'èxit de les cooperatives municipals d'Alginet o Castellar-Oliveral. Fer partícip a la ciutadania i posar en les seues mans decisions importants els fa responsabilitzar-se, informar-se i conscienciar-se. A més, les decisions col·lectives tendeixen a no primar el benefici d'uns pocs accionistes a costa de la majoria. Si no que opten per incentivar nous models més sostenibles o la lluita contra la pobresa energètica.

Vénen temps de canvis. Les protestes i la pressió social hi seran fonamentals. Demanaran accions als mitjans, a les xarxes i també als carrers. Però en paral·lel, potser amb la calma dels escriptoris i dels laboratoris, cal anar treballant en models alternatius, concrets i viables perquè la transició no es convertisca en una mera substitució de tecnologies que augmenten la concentració de capital en unes poques mans.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next