'Abd al-'Azīz, el moro «Conqueridor»

‘Abd al-‘Azīz, el fill de Mūsà ibn Nusayr (el "moro Mussa"), fou el primer valí efectiu d'Alandalús. Fou qui conquerí, en el 713, les terres hui dia valencianes per a l'Islam. Pretenia ser rei? Es casà amb l'esposa del rei got destronat, Egilona, i això provocà que els seus companys d'armes conspiraren contra ell. Finalment, fou víctima, com el seu pare Mūsà, de les intrigues polítiques que envoltaven el califa damascè Sulayman. 

Jaume I conquerí un país, d’això «el Conqueridor» i l’annexionà a la seua Corona. Bé, ja sabeu, el 9 d’Octubre i tota la parafernàlia commemorativa, convenientment reificada, que l’acompanya. Aquella data, gloriosa per a uns i fatídica per a uns altres, posà fi a la València àrab, andalusí, que s’inicià en el segle VIII, quan un altre conqueridor, ‘Abd al-‘Azīz ibn Mūsà arribà a les terres ara dites i reconegudes com a valencianes. Bé, aleshores, en el segle VIII, no hi havia País Valencià, ni Regne ni molt menys ridícula Comunitat. I d’‘Abd al-‘Azīz us vull parlar hui, el primer governador del país d’Alandalús, que —vegeu— fou el capità moro que conquerí les terres valencianes als visigots.

La setmana passada us vaig parlar de Roderic, rei dels gots d’Hispània, dels visigots, i també la seua amant —o diguem-ne víctima— Florinda la Cava, a qui se li ha penjat l’escapulari —ai la pobra!— de ser la causa de la destrucció de la Hispània goda (goda o visigoda, perquè era habitada pels gots de l’oest, d’això el visi-). I dic jo: ja podria el Roderic, pel bé del seu regne, haver sadollat la seua set de concupiscència en un altre càntir. En fi, al pare de la xicota —sembla ser— no li vingué bé que la seua filla esdevingués concubina del rei i ja veieu el que succeí: cridà els moros i de tothom és conegut la història com acabà. En definitiva: el primer acte de les ambaixades de la Festa de Moros i Cristians, tan esteses per territori valencià; en aquelles que, de fet, hi ha un primer acte o ambaixada del moro, en la majoria, per a després celebrar un de segon que escenifica el triomf final del cristià, o ambaixada del cristià, sobre el muslim.

Tāriq ibn Ziyād, el vencedor del rei got Roderic a Guadalete. Fou cridat pel califa a Damasc, on morí en l'oblit. No obstant això, el seu nom perdurà en el temps a la muntanya de Gibraltar, el Jabal Tāriq.

Tāriq i Mūsà

Tāriq ibn Ziyād i Mūsà ibn Nusayr (popularment, «el moro Mussa») foren els cabdills de la primera horda de conqueridors moros que desembarcaren a la península Ibèrica. A la batalla —tradicionalment anomenada— de Guadalete (juliol del 711) els gots foren derrotats i els moros, els sarraïns, acabaren per ensenyorir-se del reialme que tenien aquells. Nasqué aleshores Alandalús, o sia,la Hispània —ep! D’Espanya de xaranga, pandereta, 155 i «unidad de destino en lo universal» encara res— que venerava Déu, fóra musulmà o cristià, amb el nom aràbic d’Al·là. Els conqueridors Tāriq i Mūsà, però, no restaren a Hispània assaborint les mels de la victòria. Al-Walīd, el califa de Damasc, els cridà a la seua presència i, d’ells, a Hispània, ja no se’n sabé res més: un, Tāriq, el vencedor del rei Roderic a Guadalete, morí abandonat per tothom, i l’altre, Mūsà, caigué en desgràcia i, finalment, fou assassinat vers el 716. El record de la seua gesta, però, perdurà en el temps: l’un donà nom al Jabal Tāriq, o siga, Gibraltar; i l’altre a passat al llegendari com el cèlebre «moro Mussa» (sí Mussa, que s’ha de pronunciar sempre amb s sorda).

Tāriq i Mūsà lluny de la península Ibèrica, a les terres conquerides del naixent Alandalús romangué com a valí (governador) el fill de Musa, de nom ‘Abd al-‘Aziz, que fou qui sotmeté als nous dominadors les terres de les ara Múrcia i València. En aquell temps Múrcia, la ciutat, encara no existia. ‘Abd al-‘Azīz és un dels protagonistes del cèlebre tractat que subscrigué amb el capitost local Teodomir, noble got, que permeté dotar de certa autonomia a una àmplia regió governada des d’Oriola. Aquest pacte fou signat el mes d’abril de l’any 713 i donà origen a la llegenda (la qual mereix que li dediquem un proper capítol de les nostres «memòries històriques») de les dones disfressades d’homes a les muralles oriolanes per a impressionar el moro conqueridor i així s’avingués a un bon tracte. La política sempre ha tingut bones dosis de performance, de teatralitat. Veiem sinó què fan ara l’Ábalos i el Rufián, PSOE i ERC, en la performance muntada per a ensarronar-se mútuament i alhora ensarronar a qui els voten. El moro conqueridor era aleshores ‘Abd al-‘Aziz ibn Mūsà, que després de vèncer Teodomir i els seus en batalla campal es trobà les muralles d’Oriola atapeïdes de personal. En realitat, les fèmines de la vila armades de canyes i amb els cabells solts. ‘Abd al-‘Azīz cregué veure tot un exèrcit esperant-lo i preferí negociar. Fou, literalment, enredat. Teodomir i les dones d’Oriola (no hi havia homes, que la guerra els havia liquidat)i s’avingué a un pacte, un tractat que fou signat en el mes de rajab de l’any 94 de l’hègira mahomètica, i del qual se’n conserven tres versions: la d’al-Udhrī, la d’ad-Dabbī i la d’al-Himyarī. Una vegada donà la paraula, ‘Abd al-‘Azīz ja no es desdigué i, així, tot i saber que l’havien enganyat, els gots encara mantindrien la seua estirp al sud de l’ara País Valencià gairebé un segle més.

La batalla de Guadalete (juliol del 711) escapçà el regne dels gots d'Hispània. Un cabdill territorial del sud-est peninsular, Teodomir, s'enfrontà al musulmans i acabà pactant, en abril del 713, amb el cap dels invasors ‘Abd al-‘Azīz ibn Mūsà. 

I a València què succeí? Doncs no ho sabem. Hi hagué l’historiador fantasiós que s’inventà un pacte igual per a la ciutat del Túria. No en sabem res. Podem deduir que ‘Abd al-‘Azīz, en el seu camí cap al nord, fins a Saragossa. Les terres del nord de l’Ebre, les de l’ara prucés, encara trigaren un any més a sotmetre’s. Àkhila II, fill del rei got Vítiza i competidor de Roderic per la corona, se sotmeté als nous conqueridors; diguem que renuncià a la uniteralitat per l’autonomia. Ep! A eixamplar la base i a viure. Ah! Que els moros bé que li pagaren tal capteniment, que les portes giratòries ja funcionaven aleshores. Fou reconvertit en cap de la comunitat cristiana toledana, autònoma, amb el títol de comte, que el mateix califa el reconegué. Els gots més recalcitrants, però, els de l’extrem nord-oriental de la Península triaren com a rei a Ardó. No se rendiren i foren sotmesos a la força vers el 717-718, en temps del valí al-Hurr.

El valí ‘Abd al-‘Azīz i la reina Egilona

El valí ‘Abd al-‘Aziz era el senyor efectiu d’Alandalús i es veu que a l’home li agradava de debò el país, sobretot les seues dones: ai, ja la tenim ! A Roderic, el rei destronat, la passió carnal per una dona el portà al desastre. Roderic estava casat com l’Església —ja catòlica— mana. La seua esposa, agraciadíssima—això diuen les cròniques antigues— en cara i formes, tenia per nom Egilona. Segons ens explica la Crónica del Moro Rasís, «era muy buena dueña e muy fermossa e de gran linage, e que era natural de África» (ho escric en castellà, perquè la traducció castellana és l’única conservada). ‘Abd al-‘Aziz, tot i que com a bon moro de noble llinatge tenia un bon serrall d’esposes al seu servei, s’enamorà follament de la reina vídua Egilona i la convertí, per això era el conqueridor, en una altra més de les seues mullers (l’islam, com és ben conegut, admet el matrimoni de l’home amb més d’una dona, però no viceversa). Però Egilona, al contrari que les dones sarraïnes, era de pasta diferent i, si bé, havia d’assumir la poligàmia del seu nou i agarè home, ella —la reina dels gots!— no estava disposta a ser segon plat al gineceu del valí.

El pacte de Teodomir salvaguardà l'autonomia cristiana al sud-est d'Alandalús durant dècades després de la desfeta de Guadalete. El cabdill got que el subscrigué donà nom a la regió que el pacte regí, Tudmīr. 

Egilona, mullerara del valí ‘Abd al-‘Aziz, tornà a exhibir maneres de reina i això —ai les enveges!— no va agradar, sobretot, a les altres nobles godes casades amb magnats musulmans, com era el cas de la dona de Ziyādibnan-Nābigaat-Tamīmī, a qui l’enveja se la menjava. Al capdavall, les antigues intrigues de palau godes, protagonitzades per dones (com el cas de la Florinda, filla del comte Julià de Ceuta), tornaren a reeixir a l’entorn dels cabdills muslims conqueridors. Egilona l’Africana havia disputat el tàlem reial amb Florinda. Guanyà Egilona i això irrità moltíssim a la seua competidora i, sobretot, al pare d’aquesta. Vet ací el veritable perquè de la història de Florinda la Cava. No ens estranye això: el palau dels reis gots havia estat sempre un niu de conspiracions al voltant de les concubines del monarca, darrere de les quals eren les respectives famílies a la recerca d’influència i poder. Aquestes conxorxes serien heretades per l’Alandalús incipient, oimés quan esdevingué un emirat independent. A l’harem es feia política. Egilona continuà tenint la influència suficient a l’entorn got i hispànic perquè ‘Abd al-‘Aziz s’hi fixara i, així, com explica la crònica d’Isidor Pacense, tornara a ser reina d’Hispània «in conjugio copulata».

La fi del valí ‘Abd al-‘Azīz

L’esposa goda de Ziyādibnan-Nābigaat-Tamīmī, explicà al seu home que ‘Abd al-‘Aziz usava corona i que ella volia que ell també en tinguera una. El tal Ziyād interpretà això com una injúria contra l’islam (potser ‘Abd al-‘Aziz, per influència de la seua esposa, volia abraçar la fe cristiana) i conspirà per a eliminar el valí. Fóra per l’anècdota de l’esposa de Ziyādibnan-Nābigaat-Tamīmī, fóra pel desig inconfessable —no ho sabem del cert— del fill de MūsàibnNusayrper esdevenir sobirà independent d’Alandalús (per això el cenyir la corona, com ha suggerit algú), la cúpula de l’exèrcit conqueridor, encoratjada per Damasc, conspirà contra ‘Abd al-‘Aziz i, finalment, l’assassinà l’any 716,  mentre feia l’oració a la mesquita de Sevilla.

Els gots vençuts, l'aristocràcia goda emparentà amb els nous senyors d'Hispània, ara Alandalús. La vídua del rei Roderic, Egilona, es casà amb el valí ‘Abd al-‘Azīz. Fou acusada de voler convertir el seu marit al cristianisme. Mort ‘Abd al-‘Azīz, fugí de Sevilla cames ajudeu-me. Arribà a Còrdova, on fou capturada, maltractada i decapitada per no voler abraçar la fe musulmana.  

No sembla, però, que ‘Abd al-‘Aziz tingués cap pretensió de convertir-se a la fe cristiana, com ha cregut algun historiador tradicionalista. El seu assassinat està més aviat relacionat amb la caiguda en desgràcia del seu pare Mūsà, empaitat pel nou califa Suleyman. I de què acusaren a Damasc a Mūsà? Doncs de malversació. Ostres com es repeteix la història. Quan arribaren Mūsà i Tāriq a Damasc Sulayman, germà d’al-Walīd, era el califa. Els BanūNusayr caigueren en desgràcia per l’ambició de Suleyman, que volia controlar directament Ifrīqiya i Alandalús. Finalment, Mūsà fou liquidat i, vegeu, ‘Abd al-‘Azīz ho havia de ser també. Així, la seua esposa Egilona fou víctima de la intriga ordida contra el seu marit, tot i que per als Akhbār Majmū‘a, o col·lecció de tradicions, n’és la causant:

«El seu fill [de Mūsàibn Nusayr] prengué per esposa la muller de Roderic, que es diu Umm ‘Āsim [nom àrab d’Egilona], de la qual estava molt enamorat, la qual li digué: ‘un rei sense corona és un rei sense regne; vols que te’n faça una amb les meues joies i l’or que encara tinc’. Digué ell: ‘la nostra religió ens ho prohibeix’. I ella replicà: ‘i els teus correligionaris, d’allò que fas a ta casa, què en saben?’. Ella insistí tant que, finalment, manà fer una corona. I un dia en què ‘Abd al-‘Aziz era assegut amb la seua dona i la corona posada, el veié l’esposa de Ziyād ibn an-Nābiga at-Tamīmī, que era també d’estirp reial. Aquesta li digué al seu marit Ziyād: ‘vols que et faça una corona?’. I ell li digué: ‘la nostra religió no ens en permet el seu ús’. Ella aleshores replicà: ‘per la religió del Messies que n’hi ha una sobre el cap del vostre imam’. Ziyād explicà això a Habīb ibn Abī ‘Ubayda ibn ‘Uqba ibn Nāfi‘ i la notícia s’estengué per l’exèrcit. ‘Abd al-‘Aziz era tan poc caut que el veieren [amb la corona] i comprovaren la veracitat de l’acusació. Cregueren que s’havia convertit al cristianisme i l’occiren a la fi de l’any 98 [de l’hègira, any 716 del còmput cristià].»

La culpa de la —suposada— «conversió» d’‘Abd al-‘Aziz, com no podia ser d’una altra manera, recaigué sobre l’esposa cristiana, Egilona, que hagué de fugir de Sevilla cames ajudeu-me empaitada pels assassins del seu marit. La majoria de les cròniques callen aquest succés, però no el relat fantasiós que Gabriel Rodríguez de Escarías basteix en la Crónica del moro Rasís. Segons aquest text, Egilona aconseguí arribar a Còrdova, però allà fou capturada, maltractada i decapitada per no voler abraçar la fe musulmana. Dissortada i cruel fi, doncs, per a qui va ser la darrera reina dels gots d’Hispània.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next